Un estudi internacional liderat per l’Hospital Universitari de Bellvitge i l’IDIBELL revela que el trastorn d’afartament, tot i ser el TCA més freqüent, continua essent un problema sovint invisibilitzat. La recerca descriu dos perfils diferenciats de pacients que podrien ajudar a ajustar millor els tractaments i millorar-ne els resultats.

Un trastorn freqüent, però encara poc reconegut.

El trastorn d’afartament afecta aproximadament l’1,3 % de la població. Malgrat això, moltes persones conviuen durant anys amb episodis recurrents d’ingesta compulsiva sense identificar-los com un trastorn alimentari. La manca de diagnòstic és habitual, sovint perquè els símptomes es confonen amb qüestions de pes o amb una suposada manca de control personal.

A Bellvitge ho veuen cada dia. Professionals com el Dr. Fernando Fernández-Aranda expliquen que es tracta d’un trastorn complex, influït per factors biològics, psicològics i socials. Segons ell, les alteracions en circuits cerebrals relacionats amb la recompensa i la regulació emocional recorden, en alguns aspectes, els mecanismes de les addiccions. Una idea que ajuda a entendre per què moltes persones se senten atrapades en un patró que no saben com trencar.

Dos perfils clínics que expliquen evolucions diferents.

L’estudi, publicat a la revista European Eating Disorders Review i liderat per la investigadora de l’IDIBELL Dra. Lucía Camacho-Barcia, analitza 196 persones diagnosticades amb trastorn d’afartament. La conclusió principal és clara: no tots els pacients presenten el mateix recorregut clínic.
D’una banda, hi ha un perfil amb una edat d’inici més tardana i un funcionament global més preservat. De l’altra, un grup amb una afectació més intensa, marcada per una psicopatologia alimentària més severa, més desregulació emocional i una major presència de símptomes vinculats a l’addicció al menjar.

Aquest segon perfil té més risc d’abandonar el tractament o de no assolir la remissió dels símptomes. Per això, identificar-lo des del primer moment pot ser clau per ajustar la intensitat terapèutica i evitar frustracions tant per a pacients com per a professionals.

Quan l’obesitat i el trastorn d’afartament conviuen.

Tot i que sovint apareix associat a l’obesitat, el trastorn d’afartament requereix un abordatge propi. Els experts insisteixen que el primer objectiu ha de ser reduir o eliminar els episodis d’afartament. Només després es pot valorar si cal intervenir sobre el pes.

Quan el tractament se centra exclusivament en la pèrdua de pes, sense abordar el component emocional i cognitiu del trastorn, els resultats acostumen a ser inestables. L’estudi reforça aquesta idea i apunta que conèixer el perfil clínic pot ajudar a seleccionar millor les intervencions psicològiques i a fer un seguiment més ajustat.Bellvitge, un referent consolidat en TCA.

La Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital de Bellvitge és una de les més especialitzades de l’Estat. Amb més de 10.000 persones ateses en tres dècades, ha esdevingut un centre de referència en assistència, recerca i formació.

El seu recorregut és extens: més de 500 publicacions internacionals, 400 ponències en congressos científics, 45 projectes competitius i 38 tesis doctorals dirigides. Un bagatge que situa el Campus Salut Bellvitge com un motor d’innovació en salut mental i en models d’atenció personalitzada.

L’estudi sobre el trastorn d’afartament n’és un exemple més. Una peça que ajuda a entendre millor un trastorn sovint silenciat i que, amb un diagnòstic precoç i un tractament ajustat, pot tenir una evolució molt més favorable.