​De les prop de 130 masies que configuraven el paisatge agrícola del Prat l’any 1944, avui només en resten una vintena. Protegir-les no és només conservar edificis: és preservar la memòria construïda d’un territori i d’una manera de viure que han configurat el paisatge, la història i la identitat del Prat de Llobregat. Ens ho expliquen en aquest interesant article els nostres col.laboradors en Juan Miñarro i en Felip Neri Gordi.

​Quan pensem en el patrimoni arquitectònic del Prat de Llobregat, sovint ens venen al cap espais naturals o edificis singulars. Tanmateix, el patrimoni que millor explica l’origen i l’evolució del municipi és molt més discret: les seves masies.

​Aquestes construccions van ser el centre de la vida familiar, econòmica i social del Delta del Llobregat. Al seu voltant es van organitzar les explotacions agrícoles que, gràcies al treball de generacions de pagesos, van transformar una plana d’aiguamolls en una de les hortes més fèrtils de Catalunya.

​Les masies són molt més que cases de pagès. Arquitectura, agricultura, paisatge i societat formen un conjunt inseparable que explica la història del país i la del Prat, que per la seva situació geogràfica ajuda també a explicar la de Barcelona: camins, la barca i el pont, l’agricultura, la transhumància ramadera, l’aigua artesiana, el ferrocarril, les fàbriques, l’aeroport, el canal de la dreta, un territori de lluites i de progrés al costat de Barcelona.

​Aquesta transformació territorial ha estat gràcies a la vida que les masies primer han fet possible i que, al mateix temps, n’ha fet desaparèixer moltes, convertint-se en una part de la nostra recent arqueologia. No fa gaire vam poder tenir un informe arqueològic del Mas Gual, la masia que va donar origen a la plaça de l’Ajuntament, i encara no hem trobat les restes de l’ermita de Sant Pau, que va donar origen a la independència parroquial del Prat respecte a Sant Boi.

​L’historiador Joaquim de Camps i Arboix, en la seva obra La masia catalana. Història, arquitectura i sociologia, definia la masia com la cèl·lula bàsica de la civilització rural catalana. No era només un habitatge, sinó una institució econòmica, social i familiar. Més recentment, Marta Lloret, autora de La caçadora de masies, ha contribuït decisivament a recuperar la consciència col·lectiva sobre aquest patrimoni, recordant-nos que darrere de cada masia hi ha segles de treball, d’enginy i d’adaptació al territori.

​Les masies són també documents històrics construïts. Cada ampliació, cada finestra, cada reforma o cada pedra reutilitzada expliquen l’evolució d’una família, dels sistemes agrícoles i de les tècniques constructives. Igual que un arxiu conserva documents escrits, les masies conserven la memòria material del territori. No és casual que els criteris internacionals de conservació del patrimoni les considerin testimonis excepcionals de les societats que les van crear.

​Les masies de la part baixa del Llobregat no poden entendre’s separades del Delta. Formen part d’un paisatge cultural en què arquitectura, camps de conreu, sèquies, camins, vegetació i activitat humana constitueixen una realitat inseparable. Les masies no expliquen només la història d’unes famílies pageses; expliquen la construcció del Delta del Llobregat.

​L’estudi de les masies del Prat corresponent a l’any 1944, fruit del treball de Jordi Ribas, Gerard Giménez i Manel Millán, identifica prop de 130 masies repartides pel terme municipal. Aquell document, recollit posteriorment en un plànol de referència, constitueix avui un testimoni excepcional del paisatge agrícola pratenc abans de les grans transformacions de la segona meitat del segle XX.

​Actualment només en resten aproximadament una vintena i únicament unes poques continuen habitades. Tot i això, constitueixen els darrers testimonis del paisatge rural que va donar origen a la ciutat i que durant generacions va acollir les famílies pageses que van modelar aquest territori.

​Teníem masies a ribera i a marina del Prat; algunes, sovint vinculades als propietaris de grans explotacions agrícoles i utilitzades també com a residències d’estiueig o de cap de setmana, i altres més modestes, ocupades inicialment per masovers i, amb el pas del temps, pels mateixos pagesos que acabarien adquirint les terres que conreaven.

​La transformació del territori durant la segona meitat del segle XX, amb el creixement urbà, la construcció de grans infraestructures, les successives ampliacions de l’aeroport i la modificació del curs del riu Llobregat, va comportar la desaparició d’una part molt important d’aquest patrimoni.
​Entre les pèrdues més emblemàtiques destaca Can Bou, avui substituïda per una gran superfície comercial, de la qual només resten les característiques palmeres. També va desaparèixer Cal Parellada, coneguda popularment com Cal Reiet i considerada una de les masies més belles del municipi.

Les pedres de la seva façana van ser numerades amb la voluntat de reconstruir-la després del desviament del riu, però es van perdre abans que el projecte es pogués materialitzar. Igualment preocupant és la situació de Cal Monjo, una notable masia modernista que avui presenta la coberta esfondrada i un futur incert.

​Un patrimoni per al futur.

​Malgrat aquestes pèrdues, el municipi conserva exemples remarcables. Cal Malet, al passatge Canalies, continua habitada i manté viva la tradició del pollastre Pota Blava participant cada any en la Fira Avícola. Cal Misses constitueix un excel·lent exemple de rehabilitació patrimonial, mentre que Cal Jaume del Bitxot, restaurada pels seus propietaris, conserva una valuosa col·lecció d’eines tradicionals del camp, convertint-se en un centre de la memòria pagesa. Altres masies, com Cal Xicomèdia, Cal Senyoret, Cal Tivis o Cal Monés, continuen esperant actuacions que n’assegurin definitivament la conservació i un ús compatible amb el seu valor patrimonial.

​Quan desapareix una masia no desapareix únicament un edifici. Desapareix una part del relat construït del territori. Cada masia perduda és una pàgina arrencada del gran llibre que explica la història del Prat de Llobregat.

​L’any 2026, coincidint amb la designació de Barcelona com a Capital Mundial de l’Arquitectura per la UNESCO, aquesta reflexió adquireix un significat especial. Si la gran arquitectura explica les grans fites d’una societat, les masies expliquen la seva vida quotidiana, la seva economia i la seva relació amb el territori.

​Per això cal reforçar la política de protecció, restauració i reutilització d’aquest patrimoni, actualitzant-ne l’inventari, promovent-ne l’estudi i garantint usos compatibles que n’assegurin la conservació per a les generacions futures.(Juan Miñarro i Felipe Neri Gordi).