Els Pastorets són una herència d’arrels medievals que barreja el naixement de Jesús, la lluita entre el bé i el mal —àngels i dimonis— i l’humor senzill i directe dels pastors. Textos que han passat per mans de molts autors com en Josep Maria Folch i Torres, però que prenen vida pròpia cada any amb les persones i famílies de cada poble.
Al Prat, els pastorets tenen un nom, la seva directora l’Àngels Codina i el seu marit l’Antonio, sempre envoltats de persones, infants, joves, adults, assajant la propera obra de teatre. Ens hem trobat amb ells a l’Hotel d’entitats del carrer Centre, el Joan Miñàrro i el Felip Neri Gordi per repassar el guió de la seva vida.
-Com entren els pastorets a la teva vida?
Amb un any d’edat ja vaig fer de nen Jesús als Pastorets, però realment començo a actuar a l’escola de les Carmelites on el cau Anton Vila van fer hi uns pastorets i com tot eren nois, el Valentí em va demanar fer de mare de deu i el Josep maria sarda de sant Josep.
-Que son els Pastorets a Catalunya?
Una tradició que durant molts anys ha estat la primera escola de teatre.
-Quantes persones han passat pels Pastorets del Prat?
Moltes i molt diverses, des de nenes de 8 dies a avis de 90 i també els alcaldes Jose Maria Mesa i Lluis Tejedor, hem mogut moltes persones i famílies, el Fermí Marimón sempre em deia que jo era com el Cecil B. DeMille del Prat. (somriu)
-Quina es la teva relació amb tantes persones que han fet els pastorets?
Doncs som una gran família i com a anècdota jo sempre els anomeno pels personatges que han fet, i que em venen al cap, la meva verge maria, el meu sant Josep, la meva Blancaneus………..
-Quin paper han fet el teu marit i la teva família?
L’Antonio es la meva ma dreta i la esquerra, (somriu). Ell fa la música, la escenografia, es l’apuntador i l’ajudant de direcció. Sense ell no hi haurien els Pastorets. La meva família és el meu cor. Tinc un net que amb el xumet posat ja va sortir a fer de dimoniet.
-Alguna família que hagi crescut amb els Pastorets
Unes quantes, per exemple la família de l’estimat Josep María Sardà que van arribar a estar quatre generacions juntes a l’escenari i la de la Montserrat Font amb tres.
-Un moment que et va fer riure?
Una vegada el dimoni va caure a l’escenari i el vam treure mentre l’estiràvem pels peus i tirant de la capa i ens vam fer un tip de riure.
-T’has enfadat alguna vegada dirigint
Doncs alguna vegada, un cop vaig tirar el llibret tota empipada, però ràpid el vaig tornar a agafar.
Un artista es va quedar en blanc i és va dirigir al públic, amb tota naturalitat, dient que no sabia que dir (riu), vam continuar amb l’Antoni d’apuntador.
-Que es mes difícil dirigir, nens o adults?
El nens son una meravella, però els adults també, fer teatre amateur et treu el nen o la nena que portem dintre
-Els Pastorets que t’han donat?
Alguns mal de caps, però guanyen les alegries, Moltes alegries
-Com t’imagines els Pastorets d’aquí uns anys?
Amb molta il·lusió de que es segueixi representant aquesta obra de teatre al Prat.
-Com recordes el Prat de la teva infància?
Érem la horta de Barcelona, recordo les catifes de flors de Corpus i que els nens i nenes jugàvem al carrer, de fet el meu carrer es deia Santiago Rossinyol que just era escriptor de teatre.
-I el de la teva joventut?
Doncs amb sardanes als pares de família.
-Com va néixer la associació Els Pastorets?
La associació es de l’any 2000, un dia, a l’aplec de la tartana d’Amics d’El Prat, l’Antoni Rodés em va dir que perquè no ho feia pel Prat, referint se a una representació que fèiem al casal de cultura de l’Estel de Natzaret d’en Ramón Pàmies.
Des de llavors, fa quasi 26 anys hem tirat endavant amb els pastorets i altres obres, sempre amb les portes i el cor oberts a tothom i amb el nostre lema per davant “Amor i Cultura”
-Alguna persona que vols recordar?
Tothom que ha participat, prop de 150 persones a dalt de l’escenari cada vegada, però és impossible anomenar a tothom i explicar la estimació que els tenim.
Per anomenar algunes la María Rosa Blanco sempre va estar amb nosaltres, era una bona persona i molt artista, feia poesia i amb ella parlàvem quasi cada dia, de fet encara tenim pendent fer li un agraïment pòstum, dedicant li la obra que estem assajant ara, un vodevil tant divertit com ho era ella mateixa, i al mateix temps recordarem el que ens han deixat com el Jaume Monés, Gerardo Blasco, Joan Mas, Antoni Oliva, el Mario Vila, l’Agnès Rodriguez i el Josep Maria Sardà.
–Gracies Àngels i Antonio, la vostra feina i generositat amb El Prat, amb les persones i amb la cultura, no son fàcils d’agrair. Ens alegrem molt del premi que us atorga Amics d’El Prat, però sobretot de saber que esteu al cor de tantes persones d’El Prat perquè formeu part de la seva Vida. Ens ha fet molta il·lusió retrobar nos per fer aquesta entrevista i veure que continueu assajant amb joves i grans amb la mateixa passió i rigor que fa 25 anys, com li deien moltes persones al Grouxo Marx, GRACIES PER EXISTIR. (Joan Miñarro Rubio i Felip Neri Gordi).
