«DE LA FARMACIOLA DEL CAU A LES URGÈNCIES DE CAN RUTI»
Una pratenca que ha dedicat la seva vida a la medicina, a les urgències i a formar noves generacions de metges.
L’Anna va néixer al Prat l’any 1961. Filla petita d’en Paco Carreres i la Carmeta Molas, va créixer amb la seva germana Carme al carrer Major, a tocar de les barreres del tren. Va anar al col·legi de les Carmelites i al Cau Conxita Busquets on era l’encarregada de la farmaciola i de curar els nens que es feien mal.
Va estudiar Medicina i es va especialitzar en Pneumologia. Durant uns anys va tenir consulta al Prat, però la seva trajectòria hospitalària ha estat especialment vinculada a Can Ruti, on ha estat cap del Servei d’Urgències i directora mèdica.
L’any 2019 va rebre la Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari.
Aquesta és la conversa amb una dona que ha fet de la medicina una professió, però també una manera d’entendre la relació amb els altres.
Doctora en Medicina amb Excel·lent Cum Laude, ha combinat assistència, gestió, investigació i docència. Ha participat en projectes científics, ha publicat treballs i llibres, ha format residents i estudiants i actualment és directora clínica territorial d’Urgències del Barcelonès Nord-Maresme i professora associada de la UAB.
Els nostres col.laboradors en Juan Miñarro i en Felip Neri Gordi parlen amb ella a aquesta nova edició d’entrepistes.
Quins records conserves d’aquell Prat de la teva infància i joventut?
Quan penso en el Prat de la meva infantesa, em venen al cap un munt de records. Recordo el carrer Major, on vivíem. Al final del carrer hi havia les barreres. I a l’estiu, quan arribava la nit i les tancaven, els veïns sortíem a la fresca. Els grans xerrant, els nens jugant pel carrer… i de tant en tant apareixia algun cotxe d’estrangers que anaven cap al càmping Cala Gogó i es trobaven amb la barrera tancada. I nosaltres, ens hi acostàvem i els dèiem, molt seriosos: “Il est fermé jusqu’à demain!” I quan ens entenien…Quina il·lusió!
Recordo els comerços del poble: la pastisseria Núria, amb aquells panets de Viena tan bons, els llonguets, les ensaïmades, les piràmides! A cal Campmany, amb uns embotits deliciosos, ca la Paquita, ca la Trini, cal Grabado…
Abans, anar a comprar era també trobar-se i fer comunitat. A les botigues et coneixien i, si no, et preguntaven: «I tu, de quina casa ets?» Entre compres i converses, es teixien relacions i es feia barri.
També recordo els jardinets, ara Fondo d’en Peixo, on tots els nens i nenes vàrem aprendre a anar amb bicicleta.
A cala Teresina, que després de posar-nos la injecció ens donava uns anisets.
I la Festa Major:
Els gegants, els “cabeçuts”, la fira amb els “caballitos”, el tren de la bruixa, el làtigo…
I les actuacions de la plaça, amb la Núria Feliu, que cada any venia i cantava aquella cançó que ja esperàvem: “Ja us he reconegut…”
I per Nadal fèiem els Pastorets de Folch i Torres, amb el Lluquet i el Rovelló. Eren vetllades molt especials, plenes de calidesa, emoció i bons records que encara avui conservo amb molta tendresa.
I les caramelles, amb el “hit parade” de la Margarideta llevat de mati…
La platja del Prat era molt bonica, i per a nosaltres era un lloc especial, ple d’aventures. Quan érem petites, el meu pare ens hi portava amb el seu camió. Però el millor de tot era que, un cop arribàvem a la platja, una gran roda del camió la convertíem en el nostre flotador.
També recordo la romeria a Montserrat, una tradició que reunia tot el poble durant tres dies. Ens allotjàvem a les cel·les, compartint espais, converses, rialles. Eren dies de convivència, de retrobament i d’amistat, en què tot el poble semblava fer-se una gran família.
Eren temps senzills, però immensament feliços.
Què creus que vas aprendre dels teus pares, en Paco i la Carmeta, i de la teva germana Carme?
Dels meus pares ressaltaria els valors que ens van transmetre i la manera com ens van ensenyar a mirar els altres i a afrontar la vida.
El meu pare era una persona entranyable. D’aquelles persones que tothom recorda com una bona persona. Amb un peculiar sentit de l’humor, una ironia fina… I tenia una frase que jo he recordat tota la vida: “Si no tens res bonic per dir, val més no dir res.” És una frase senzilla, però crec que diu molt de la manera com ell entenia la vida.
La meva mare era diferent. Era una persona vital, amb una energia extraordinària, i tenia una manera molt especial de fer-te fer les coses: com si juguessis. Encara recordo que ens feia posar unes gamuses als peus, posava música i, abans de berenar, ens feia ballar. Nosaltres pensàvem que estàvem ballant… Però, en realitat, estàvem encerant les rajoles del terra! Així era la meva mare: una persona social, xerraire i molt estimada.
I la meva germana, la Carme, que ha estat i és una part fonamental de la meva vida, la que moltes vegades m’ha anat marcant el camí.
Conserves amigues del col·legi de les carmelites. Què creus que fa que una amistat de joventut pugui durar més de cinquanta anys?
Crec que una amistat pot durar més de cinquanta anys quan aconsegueix evolucionar sense perdre l’essència. No és tant mantenir exactament la mateixa relació, sinó saber adaptar-la al pas del temps.
Les amistats de petita sovint estan vinculades a primeres experiències, descobertes, il·lusions i moments que acaben formant part de la nostra identitat.
Hi ha una cosa que em sembla especialment bonica: una amistat de cinquanta anys et permet tenir testimonis de moltes versions de tu mateix. Aquesta persona ha conegut qui eres de jove, ha vist com has canviat, potser ha conegut la teva família i ha estat present en moments que ja gairebé ningú més recorda.
Per això, potser la clau no és haver estat sempre juntes, sinó haver estat capaces de tornar-nos a trobar una vegada i una altra, en diferents moments de la vida, i reconèixer-nos encara com a amigues.
El Cau Conxita Busquets, les activitats, les guitarres… Què va significar aquella etapa en la teva formació?
Tinc records preciosos d’aquella època.
Els primers campaments, en què encara anàvem amb unes tendes que no tenien terra! I mantes cosides per fer de sac! Recordo especialment un campament en què va caure un aiguat impressionant a la nit. I nosaltres, amb les nostres tendes sense terra, ben xopes recollint les coses com podíem i corrent a refugiar-nos en una mena d’estable o paller que hi havia a prop. I allà ens tenies a totes: una havia perdut les ulleres, l’altra havia perdut les plantilles, els ferros de les dents…Un desastre! Però rèiem. Rèiem molt.
Perquè al Cau, fins i tot quan les coses anaven malament, acabaven convertint-se en una aventura.
I després hi havia les gimcanes, la guerra de bombardes, les olimpíades, els jocs de nit…
I, també cantàvem. A mi sempre m’ha agradat molt cantar.
Cantàvem cançons del Falsterbo 3, d’Arrels, de Lluis Llach… tocàvem la guitarra i cantàvem a dues veus, sobretot en els focs de camp. Aquelles nits al voltant del foc són inoblidables.
I després, amb els anys, vaig passar de ser daina a portar nens.
I, amb tot, vaig aprendre els valors de l’escoltisme: responsabilitat, compromís, companyonia i servei als altres.
I crec que moltes d’aquestes ensenyances m’han acompanyat durant tota la vida.
Durant uns anys vas tenir consulta al Prat. Com era exercir de metgessa entre persones que et coneixien des de petita?
Recordo amb molt d’afecte l’etapa en què vaig tenir la consulta mèdica al Prat. Molts dels meus pacients eren veïns que coneixia de feia anys, i amb ells hi havia una relació de confiança i proximitat que anava més enllà de la consulta.
Em portaven carxofes, ous o altres productes del poble. Eren detalls que reflectien aquella relació humana i de veïnatge que guardo amb tant d’afecte.
Què et va atrapar de les urgències i què t’ha ensenyat treballar durant tants anys en situacions en què cal prendre decisions ràpides i complexes?
Treballar durant molts anys a Urgències m’ha ensenyat que la medicina no sempre et dóna el temps que voldries per pensar, però que, fins i tot enmig de la pressa, has d’intentar conservar el criteri, la serenitat i la capacitat d’escoltar.
A Urgències aprens que sovint has de prendre decisions amb informació incompleta. Has de valorar què és important, què no pot esperar i quins riscos no pots assumir. I això t’ensenya a conviure amb la incertesa, a prendre decisions sense tenir mai la certesa absoluta.
També m’ha ensenyat que la rapidesa no és actuar de qualsevol manera. Ser ràpid vol dir saber prioritzar, tenir experiència, reconèixer els signes que no pots deixar passar i saber quan has de demanar ajuda. I això requereix coneixement, però també molta humilitat.
A Urgències he après a treballar en equip. En situacions complexes, ningú no ho pot fer tot sol. Infermeres, metges, tècnics, administratius, zeladors… cadascú té un paper, i quan la situació és crítica, la coordinació entre tots pot marcar la diferència.
També he après a gestionar les emocions. Hi ha moments de molta tensió, decisions difícils, situacions que acaben bé i d’altres que no. No pots deixar que la por et paralitzi ni que la pressa et faci perdre la perspectiva. Però tampoc pots deixar de sentir. Amb els anys aprens a mantenir la serenitat sense perdre la sensibilitat.
I, sobretot, Urgències m’ha ensenyat que darrere de cada decisió urgent hi ha una persona i una família. Pots tenir davant un electrocardiograma, una analítica o una imatge, però el que tens realment al davant és algú que està espantat, que confia en tu i que sovint viu un dels moments més vulnerables de la seva vida.
Què t’han ensenyat els pacients al llarg de tots aquests anys?
Els pacients m’han ensenyat humilitat. La medicina ha avançat enormement, però no sempre podem curar, i no sempre podem donar la resposta que voldríem. Aprendre a reconèixer els propis límits, a acompanyar quan no pots curar i a estar al costat d’una persona en els moments més difícils és també una part essencial de ser metgessa.
M’han ensenyat que les coses que per a nosaltres poden semblar petites poden ser enormes per a qui està malalt: una explicació clara, una mà a l’espatlla, una mirada, uns minuts més d’escolta o simplement sentir que algú està al seu costat.
I m’han ensenyat molt sobre la resiliència. He conegut persones que, en situacions molt difícils, han estat capaces de trobar força, esperança i fins i tot sentit en moments en què semblava que no n’hi podia haver. També m’han recordat que la medicina no és només una ciència, sinó una relació de confiança.
Després de tants anys, crec que els pacients m’han fet millor metgessa, però sobretot m’han fet millor persona. A totes aquestes persones, en bona part, també els dec la metgessa que soc avui.
Com s’aprèn a conviure amb el dolor, la incertesa i la mort sense perdre l’empatia? I què significa per a tu ser una bona metgessa?
Per mi, ser una bona metgessa és molt més que tenir bons coneixements mèdics. Evidentment, cal estar ben formada, mantenir-se al dia i prendre bones decisions. Però amb els anys he après que això, per si sol, no és suficient.
Ser una bona metgessa és saber escoltar i mirar la persona que tens al davant, no només la seva malaltia. És entendre què li passa, però també què li preocupa, què necessita i què és important per a ella.
És saber prendre decisions, de vegades ràpidament i en situacions molt complexes, però també saber aturar-se quan cal.
És tenir criteri, però alhora tenir la humilitat de reconèixer que no sempre tens la resposta i que també pots aprendre dels altres.
És saber comunicar. Explicar una bona notícia és fàcil; explicar una notícia difícil, acompanyar una família en un moment de por o parlar amb una persona quan ja no podem curar-la requereix una altra mena de competència: empatia, sensibilitat i humanitat.
I crec que és també saber cuidar quan no pots curar. La medicina té límits, i una bona metgessa ha de saber conviure amb aquests límits sense deixar mai sola la persona que té al davant.
Diria que una bona metgessa és aquella que combina coneixement i humanitat, rigor i empatia, decisió i humilitat. I, sobretot, aquella que no oblida mai que abans que pacient té davant una persona.
I potser el més difícil —i també el més bonic— és intentar que, després de tots aquests anys, no perdis mai la capacitat de mirar cada pacient com si fos el primer.
Després de tants anys dins del sistema sanitari i d’haver participat també en organismes i comissions de la sanitat catalana, quin és avui el principal repte de les urgències?
Diria que les urgències han acabat actuant com a punt de compensació de moltes mancances del sistema sanitari i social. Per això, probablement la solució no passa només per posar més recursos dins dels serveis d’urgències, sinó per reforçar tot el circuit: atenció primària, hospitalització, salut mental, serveis socials, atenció domiciliària i coordinació entre nivells.
La pandèmia del COVID et va agafar de ple en el teu hospital. Que vas aprendre i que no hem d’oblidar?
Ens vam adonar del valor de coses que abans consideràvem normals. Poder visitar els pares, abraçar els amics, anar a sopar, viatjar, estar al costat d’una persona malalta o simplement seure junts en una taula.
Amb el temps, és normal que recuperem la rutina i que aquella sensació d’excepcionalitat desaparegui. Però potser no hauríem d’oblidar que moltes de les coses que avui considerem garantides no ho són.
I això, més que cap estadística, és probablement una de les lliçons de la pandèmia que val més la pena conservar.
L’any 2019 vas rebre la Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari. Què vas sentir en aquell moment?
Rebre la Medalla Josep Trueta és, per mi, un honor difícil d’explicar amb paraules. És un reconeixement que emociona, però que sobretot et fa mirar enrere.
Quan reps una distinció així, no penses només en els anys de feina ni en els càrrecs que has ocupat. Penses en les persones. En els pacients que has atès, en les famílies que has acompanyat, en els companys amb qui has compartit tants moments, en les decisions difícils, en les alegries i també en aquells moments que t’han fet patir.
I, en el meu cas, inevitablement penso en l’hospital. En aquell primer dia que hi vaig arribar com a resident i en tot el camí que després hi he fet. És com si, de cop, poguessis veure tota la trajectòria des de fora i adonar-te de quantes persones i quantes experiències han anat construint la professional que ets avui.
El que vaig sentir en aquell moment va ser una barreja d’emoció, satisfacció, honor, molta consciència del camí recorregut, reconeixement i, sobretot, agraïment.
I mirant endavant, què et queda per fer a partir d’ara?
Sempre he pensat que la vida es pot dividir en quatre etapes, totes al voltant del verb «fer». Primer, aprendre a fer. Després, fer, fer i fer. La tercera etapa és ensenyar a fer, que és on jo crec que estic ara, ja gairebé arribant al final d’aquesta etapa.
I després ve la quarta, que és deixar fer. I crec que és precisament aquí on estic a punt d’entrar: en el moment de deixar que els altres facin, que creixin, que prenguin les seves decisions i que facin el seu propi camí.
Com has rebut el guardó Amic d’El Prat?
Rebo aquesta distinció amb molta alegria, però també amb molta humilitat i emoció. Em sento molt afortunada, privilegiada.
I vull donar les gràcies a la gent del Prat, a tots els pota blava.
Perquè aquest guardó té una cosa que el fa especial: és fruit d’una votació popular. Això fa que ho visqui com una mostra d’afecte de molta gent. I això emociona molt.
Penso que aquest guardó parla de tot allò i tothom qui m’ha acompanyat al llarg d’aquests anys. I potser és això el que significa aquest guardó: el reconeixement d’una història compartida.