La protesta d’aquest dimarts a Barcelona ha tornat a posar veu al malestar creixent de les plantilles de Nissan, que rebutgen frontalment un ERO que afecta 211 treballadors dels centres del Prat i de la Zona Franca. Entre consignes, paraigües i un cert cansament acumulat, els empleats reclamen mantenir els llocs de treball i evitar un nou pas en la deslocalització de l’activitat.
Protesta davant el consolat
A les sis de la tarda d’ahir , la Diagonal s’ha aturat durant quinze minuts. Els treballadors de Nissan, convocats pels comitès d’empresa, s’han concentrat davant del consolat del Japó per mostrar el seu rebuig a l’expedient de regulació que la multinacional ha presentat per acomiadar 211 persones, un 37% de la plantilla dels tres centres catalans.
.
Reunió del període de consultes
Al matí, sindicats i empresa s’havien tornat a veure les cares al Departament de Treball. CCOO i els comitès insisteixen que l’expedient respon a una estratègia de deslocalització que Nissan manté des del tancament de les plantes productives de la Zona Franca i Montcada i Reixac fa quatre anys.
Segons el sindicat, l’ERO suposaria el tancament “de facto” del centre de recanvis del Prat de Llobregat i una reducció severa de l’activitat d’enginyeria i compres a la Zona Franca, posant en risc la continuïtat del centre.
Rebuig sindical i demanda de retirada.
“Demanem la retirada de l’expedient d’ocupació. Ens neguem a acceptar-lo”, ha afirmat Raúl Ocón, delegat de CCOO de Nissan al Prat. Ha explicat que estan treballant per rebatre totes les causes productives, organitzatives i econòmiques que l’empresa al·lega. “No volem parlar d’altra cosa que del manteniment dels llocs de treball.”
Els sindicats reclamen també la intervenció de l’Administració per defensar la indústria i evitar que decisions preses “a milers de quilòmetres” acabin desmantellant l’activitat que encara queda a Catalunya.
Un futur incert.
La resolució del període de consultes està prevista per a principis de juny. Fins aleshores, les plantilles continuaran mobilitzades, amb la sensació que el temps corre, però també amb la determinació de no deixar perdre allò que encara és viu.