Un estudi europeu amb participació de l’Hospital de Bellvitge assenyala les creences negatives i la por al moviment com a factors decisius en la discapacitat.

Un assaig clínic pilot a Bellvitge mostra que un abordatge integral, amb educació sanitària i exercici físic, pot millorar la qualitat de vida i reduir la necessitat de cirurgies

El rol actiu de la persona i l’exercici de força emergeixen com a pilars fonamentals per a la recuperació

El pes invisible de les creences
El mal d’esquena crònic és la principal causa de discapacitat i pot afectar fins al 70% de la població al llarg de la vida. Tot i això, la intensitat del dolor no sempre explica les limitacions que moltes persones acaben patint. Un estudi publicat a l’European Journal of Physical and Rehabilitation Medicine, amb participació de l’Hospital Universitari de Bellvitge, revela que preocupar-se en excés pel dolor (catastrofisme) o tenir por de moure’s (kinesifòbia) poden arribar a explicar fins al 35% de la discapacitat en persones amb dolor lumbar crònic inespecífic.

Aquest impacte es fa especialment evident en moltes dones després de la menopausa, moment en què conflueixen factors biològics, socials i la pèrdua de massa muscular associada a l’edat.

La recerca ha analitzat 276 persones —72% dones— amb dolor lumbar crònic inespecífic, amb una durada mitjana del dolor de gairebé sis anys i una intensitat mitjana de 6,7 sobre 10. Els pacients van ser atesos en quatre hospitals universitaris de referència: Clínica Universidad de Navarra, Hospital General Universitari de València, Hospital Arnau de Vilanova i Hospital Universitari de Bellvitge. Els resultats reforcen el model biopsicosocial del dolor i subratllen la necessitat de posar el focus en l’educació per a la salut i l’exercici físic, més enllà de procediments mèdics intervencionistes.

La ment, un factor clau
L’estudi confirma que la intensitat del dolor i la discapacitat mantenen només una correlació moderada. En canvi, les creences negatives sobre el dolor tenen un pes determinant.

“Amb el mateix dolor, hi ha persones que poden continuar amb les seves activitats i d’altres que veuen la seva vida molt limitada. El que pensem sobre el dolor pot intensificar-lo”, explica el Dr. Iago Garreta, coautor del treball i cirurgià de columna del Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

Aquestes creences, però, es poden modificar amb educació sanitària, exercicis progressius i estratègies psicològiques adequades. “Moure’s no danya l’esquena. Una activitat física segura i progressiva és una de les millors eines de tractament”, afegeix.

Programes que donen esperança
La tesi doctoral del Dr. Garreta reforça la importància d’una atenció multidisciplinària que combini exercici de força, educació en salut, suport psicològic i hàbits de vida saludables.

En aquest context, l’assaig clínic pilot En forma, liderat des de l’Hospital Universitari de Bellvitge, ha demostrat que aquest tipus de programa és viable en el sistema públic i suggereix que pot millorar la discapacitat i la salut emocional, contribuint a reduir cirurgies per mal d’esquena.

“Les nostres dades suggereixen que un abordatge integral, amb professionals de cirurgia de columna, rehabilitació, fisioteràpia i psicologia, ofereix millors resultats a curt i mitjà termini. Són resultats encoratjadors que ens animen a continuar estudiant aquest model”, afirma el Dr. Garreta.

Activar-se per recuperar-se
El tractament passa necessàriament per un canvi positiu d’estil de vida: activitat física regular, una bona alimentació i deixar de banda hàbits nocius com el tabac i l’alcohol.

“La persona és protagonista de la seva recuperació. Nosaltres podem acompanyar i orientar, però qui més pot fer per recuperar-se és el propi pacient”, destaca el Dr. Garreta. Treballar la força muscular, especialment del tronc, és l’eina que ha demostrat més benefici per estabilitzar la columna i reduir el dolor lumbar crònic inespecífic. “El pilates i l’entrenament de força són efectius i accessibles per a tothom”, puntualitza.