L’alcaldessa del Prat de Llobregat, Alba Bou Jordà, ha portat fins a Girona i Vilobí d’Onyar el debat sobre el futur de les pistes i les terminals catalanes. Acompanyada de les dades de l’Ajuntament pratenc, ha posat sobre la taula una idea clara: repartir el trànsit aeri abans de tocar ni un pam de territori protegit al delta del Llobregat.

Un viatge per teixir aliances i mirar el mapa del país.
Divendres passat, 13 de novembre, Alba Bou Jordà va fer una visita institucional a dos punts clau per entendre què passa als cels del país. Primer va passar per Vilobí d’Onyar, el municipi on hi ha l’aeroport gironí, i després per la ciutat de Girona. Allà es va trobar amb els seus respectius alcaldes, Lluís Salvi i Camps i Lluc Salellas i Vilar.
La trobada s’emmarca en una ronda de contactes que el consistori pratenc impulsa per sumar suports i frenar una ampliació del Prat que consideren lesiva, especialment pel que suposaria per a l’espai natural protegit de la Ricarda. Aquesta via política i territorial se suma al front judicial ja obert pel consistori: mitjançant el decret d’Alcaldia 8341/2026, de 27 d’octubre, l’Ajuntament va resoldre interposar un recurs contenciós administratiu contra l’Acord del Consell de Ministres del 15 de setembre de 2026 —que aprova el Document de Regulació Aeroportuària (DORA) 2027-2031, publicat per Resolució de la Direcció General d’Aviació Civil del 16 de setembre al BOE núm. 232, del 19 de setembre de 2026— i comparèixer davant la Sala Contenciosa-Administrativa del Tribunal Suprem en defensa dels interessos municipals.
Per a Bou Jordà, defensar el delta del Llobregat és, alhora, apostar per un model aeroportuari descentralitzat i més ben equilibrat per a tot Catalunya. A la sortida de les reunions es notava un cert clima d’obertura: la proposta ha despertat molt d’interès tant en els alcaldes com en la premsa gironina.
Xifres que parlen d’un potencial a mig gas.
Quan es miren els números de mobilitat, costa no preguntar-se per què tants viatgers fan més quilòmetres dels que caldria. Segons els estudis analitzats, l’àrea d’influència de Girona mou cada any 6,9 milions de viatges entre origen i destinació. D’aquests, gairebé un 72 %, uns cinc milions de persones, acaben anant fins al Prat per agafar l’avió.
El resultat és doble i incòmode: d’una banda, l’aeroport del Prat viu atrapat en la congestió; de l’altra, el de Girona queda infrautilitzat per falta d’una oferta de rutes i freqüències més equilibrada. Des de l’Ajuntament del Prat es recorda que la instal·lació gironina va arribar a moure cinc milions de passatgers i que, després de posar-se en marxa la tercera pista i la terminal 1 del Prat, aquella xifra va caure a la meitat, fins als dos milions i mig. Tot plegat quan té capacitat operativa per arribar als nou milions.
A més, la distància entre Girona i Barcelona no és cap anomalia europea. Al contrari, és similar o fins i tot inferior a la que separen grans capitals com Londres, Milà, Oslo o Estocolm d’aeroports com Stansted, Malpensa, Gardermoen o Arlanda.
Repartir passatgers sense tocar noves hectàrees.
A l’hora d’explicar què es podria fer demà mateix, l’alcaldessa del Prat ha posat el focus en el sentit comú dels trajectes. Molta gent que aterra al Prat té com a destí final Girona o la Costa Brava, ja sigui per feina, per residència o per vacances. Per a Bou Jordà, aquests viatgers haurien de poder volar directament a Girona, aprofitant el marge que ja té l’actual infraestructura sense construir res de nou.
Des de Vilobí d’Onyar, l’alcalde Lluís Salvi Camps ha recollit el guant amb un to pragmàtic. Ha recordat que, davant la saturació del Prat, l’aeroport gironí pot ser una alternativa a tenir molt en compte, tenint en compte que el municipi és a una hora de Manresa o de Perpinyà i a tres quarts d’hora del Vallès. I ha afegit una frase que resumeix el fons del dilema territorial: allà el terreny ja està afectat, mentre que al Prat encara s’hauria d’afectar.(Nota de Prensa).