Els nostres col.laboradors Juan Miñarro i Felip Neri Gordi, entrevisten en aquesta secció d’ Entrepistes a José María Mesa, nascut al Pardo però molt vinculat al Prat, ha tingut una trajectòria destacada com a mestre, alcalde del Prat (1974-1978), governador civil de Girona i diputat al Congrés per UCD durant el 23-F. Més endavant, va desenvolupar la seva carrera al sector empresarial com a director d’Alcampo i actual conseller de Foment del Treball. A vint-i-vuitanta anys, manté la seva activitat i reflexiona sobre la seva experiència política, personal i els seus desitjos per al futur del Prat. 

José María Mesa, nascut al Pardo (Madrid) el 25 de desembre de 1944, uns anys més tard, amb l’ascens del pare a capità de l’exèrcit, es va traslladar amb la família a viure en uns xalets que tenia l’exèrcit a la caserna de Lepanto, on avui hi ha la Ciutat de la Justícia de Barcelona.

Va acabar el batxillerat, va estudiar Magisteri i, més endavant, es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. També va estudiar Direcció d’Empreses a A.E.

L’any 1966 va ser nomenat director de l’escola Ramon y Cajal de la COV i va ser quan va venir a viure al Prat. Aqui va coneiger a la seva dona Maricarme Dominguez.

Va ser alcalde del Prat del 1974 al 1978, va ser nomenat governador de Girona durant un any i mig. Va ser elegit diputat al Congrés l’any 1979 per la formació que capitanejava Adolfo Suárez, Centristes de Catalunya.

Va ser professor a l’Escola del Prat de Sobrestants, director d’Expansió de Catalunya de l’empresa Alcampo, governador del Club Rotary i actualment és conseller de Foment, presidit pel senyor Sánchez Llibre.

—La seva escola de la COV va ser la primera de la ciutat a ensenyar la llengua catalana. Per què es va atrevir a ser el primer?

Estava dins d’un pla d’estudis que va ser aprovat per la COV, conjuntament amb altres mesures pedagògiques.

–En aquells temps l’alcalde s’escollia a partir d’una terna que es presentava al governador de torn.

Va ser fruit d’una enquesta que va organitzar el Govern Civil entre la gent del Prat.

—Els plens es convocaven cada tres mesos. Vostè va trencar la tradició.

Sí, jo els vaig tornar a convocar regularment cada mes i vaig reduir la tensió en aquells plens.

També vaig fer una remodelació de l’equip de govern, on van intervenir regidors de totes dues tendències.

—Quant cobrava vostè d’alcalde?

No cobrava cap quantitat. Els alcaldes havien de viure del que cobraven dels seus respectius treballs. Era el que marcava la legislació d’aquells moments.

—Com es va relacionar amb les forces del Movimiento, en clara retirada però encara molt arrelades a la ciutat?

Amb prou feines hi vaig tenir relació, a excepció del Departament de Joventut i els del Somatén. Totes les reunions van ser molt normals.

—Quan el van nomenar governador de Girona, considera que va ser un premi a la bona gestió al Prat?

Imagino que sí, però també van nomenar altres governadors a Catalunya per preparar el desenvolupament de la Constitució, que s’havia de redactar a la legislatura següent.

—És cert que una vegada va presidir a Girona una cursa de braus?

Diverses curses de braus, tot i que gairebé sempre vaig delegar en els veterans i algunes vegades en el cap de la policia. Jo desconeixia la normativa legal de les curses de braus.

—Per què es van endur l’Escola de Sobrestants del Prat a Tàrrega, quan els alumnes del Prat es col·locaven tots en despatxos professionals?

No hi havia una causa lògica. Desconec el motiu del trasllat. També hauria de ser una causa política.

—Elegit diputat a les Corts Generals per la formació Centristes de Catalunya (UCD) d’Adolfo Suárez, el traslladen a Madrid durant una legislatura. Va continuar mantenint la residència al Prat?

Mai no vaig retirar la meva residència del Prat, tot i que això comportava volar cada cap de setmana.

—El fatídic dia d’Antonio Tejero, el troben assegut al seu escó. Va passar por?

Com a tots els diputats, por no, però sí precaució davant la possibilitat que aquell cop d’estat pogués triomfar. Ens faltava informació.

—Quan es van endur Suárez i Carrillo detinguts fora de l’hemicicle, què van pensar els diputats?

Ens va causar una profunda impressió. També van tenir seriosos problemes amb el ministre de l’Exèrcit.

—Sent director d’Alcampo, també van haver de canviar l’emplaçament a Sant Boi. Va ser difícil l’elecció?

Molt difícil, un dels temes empresarials més complicats que he tingut a la meva vida professional.

—Té dos dels seus fills fora d’Espanya, una filla a Holanda i el fill a Mèxic. Quan es reuneixen amb tota la família?

Gairebé sempre, per Nadal i a l’estiu. En el moment actual tenim tres nets: dos holandesos i un mexicà.

—Com a conseller del president de Foment, Sánchez Llibre, és fàcil la seva tasca?

Depèn dels temes que es presentin. Agraeixo al president que m’hagi tornat a nomenar conseller en segona convocatòria.

—I als seus vuitanta anys, què li falta per fer? Com és que continua tan actiu en la vida professional?

Professionalment, res. Només contesto les preguntes que em fan els meus companys, especialment la gent jove. Vaig explicant les meves experiències en les entrevistes.

UNA CANÇÓ

Qualsevol de Joan Manuel Serrat, encara que la que més m’agrada és «Mediterráneo».

UNA PEL·LÍCULA

La llista de Schindler, de Thomas Keneally, també totes les històriques, especialment les de la Segona Guerra Mundial.

PERSONATGE HISTÒRIC

Internacionalment, Gandhi i Winston Churchill, i a nivell nacional, Adolfo Suárez.

UN LLOC DEL PRAT

La platja.

UN COLOR

Verd.

UN RECORD

El dia que em van comunicar que havia estat escollit per a l’alcaldia del Prat, igual que quan els meus fills van aprovar les seves respectives carreres.

UN DESIG PER AL PRAT

Acabar amb totes les infraestructures pendents, com són les Rodalies, l’aeroport i la conservació de la platja.

– Juan Miñarro i Felip Neri Gordi –