L’ambient al pavelló de Sant Vicent del Raspeig, a Alacant, respirava nervis i il·lusió. El Campionat d’Espanya per Federacions reunia, un any més, els i les competidores seleccionades per cada territorial, els millors de cada casa. Entre elles, la pratenca Nora El Harche, convocada per la Federació Catalana després d’haver-se proclamat campiona de Catalunya júnior.
Un inici prudent que va donar pas a un ritme imparable
La jornada de diumenge estava reservada a la categoria júnior. Nora sabia que tenia cinc combats per davant si volia lluitar pel títol estatal. El primer enfrontament, contra Castella-la Manxa, el va començar amb certa fredor, com si encara calibrés el tatami i les sensacions. Tot i això, va resoldre el duel per 2 assalts a 0.
En el segon combat, davant Astúries, ja es va veure una Nora molt més afinada. Amb un control clar i una diferència de 15 punts, va tornar a imposar-se per 2 a 0. El pas a medalla va arribar contra una representant de Madrid, que poc va poder fer davant l’efectivitat de la pratenca.
Una semifinal exigent i una final carregada de tensió
El duel de semifinals, contra Andalusia, va ser més dur. L’oposició va exigir més ritme i més precisió, però Nora va mantenir la calma i va tornar a tancar el combat per 2 assalts a 0, assegurant-se un lloc a la final.
A l’últim combat l’esperava una vella coneguda: la representant de Canàries, amb qui ja s’havia enfrontat dues vegades abans. La tensió es podia sentir des de la grada. El primer assalt va ser una demostració de control i serenor per part de Nora, que va marcar el ritme amb accions precises. El segon assalt va seguir el mateix patró: domini, cap fred i el marcador sempre al seu favor.
Una victòria treballada i molt merescuda
Amb aquesta actuació impecable, Nora El Harche es va proclamar campiona d’Espanya per federacions. El seu recorregut al campionat va ser sòlid de principi a fi, però especialment lluït en les semifinals i la final, on va mostrar maduresa competitiva i una gran capacitat de control.
Una victòria que no només reflecteix el seu talent, sinó també l’esforç i la constància que hi ha al darrere. Un orgull per al Prat, per a l’equip català i pel seu club el Dojon Prat.
