Lluis Mijoler, ex-alcalde del Prat i Diputat al Parlament de Catalunya, pel comuns, en envia aquest article d’OPINIÓ, al que fa un interessant exercici, posant la nostra ciutat, per il·lustrar l’impacte d’arribades massives com la de Ceuta, que col·lapsen qualsevol ciutat.
Denuncia la vulnerabilitat de les 700 nenes arribades soles i reclama incorporar d’urgència la perspectiva feminista a l’acollida.
Critica que els partits utilitzin la crisi com a batalla política en comptes de respondre a l’emergència humana real.
Exigeix la coresponsabilitat de totes les administracions i d’Europa per oferir recursos i solucions compartides.

Vaig ser alcalde del Prat de Llobregat durant sis anys. Sé què significa governar una ciutat de 66.000 habitants. Sé què poden assumir els seus serveis públics i sé també que hi ha moments en què les matemàtiques, simplement, deixen de quadrar.
Per això, davant del que està passant a Ceuta, proposo un exercici molt senzill.
Imaginem que demà aïllem El Prat. Tallem les vies del tren, bloquegem els accessos per carretera i impedim que ningú pugui continuar el viatge cap a la resta del país. Al nord, una frontera. Al sud, el Mediterrani.
I aleshores, en poques hores, entren a la ciutat 72.000 persones.
Més persones de les que vivim al Prat.
Aquesta és l’escala del que va passar a Ceuta. La comparació territorial és reveladora. El Prat té 32,23 quilòmetres quadrats, però més de la meitat del terme està ocupada per l’aeroport i el Port. Si descomptem aquest espai, tenim una densitat efectiva d’unes 4.200 persones per quilòmetre quadrat.
Ceuta presenta una realitat molt similar: uns 83.000 habitants concentrats en aproximadament 20 quilòmetres quadrats. També al voltant d’aquests 4.200 habitants per quilòmetre quadrat.
Aquesta és la clau. Ceuta ja és un territori petit i dens abans de qualsevol emergència. Quan en poques hores hi entren desenes de milers de persones, la pressió física esdevé extraordinària.
I els diners no fabriquen metres quadrats.
Pots aprovar una partida extraordinària, però no pots multiplicar els educadors socials en vint-i-quatre hores, doblar els metges d’un CAP d’un dia per l’altre o construir un centre d’acollida en un cap de setmana.
Imaginem El Prat en aquesta situació: pavellons habilitats com a centres d’emergència, centres cívics convertits en espais per dormir, serveis socials treballant al límit, entitats repartint aliments i equips sanitaris intentant respondre a una pressió mai prevista.
No perquè El Prat estigués mal governat. Perquè cap ciutat podria assumir-ho sola.
I aquí el municipalisme ens dona una lliçó important. Des d’un ajuntament, els grans debats deixen de ser abstractes molt ràpidament. Algú ha d’obrir el pavelló. Algú ha d’organitzar els àpats. Algú ha de reforçar els serveis socials. Algú ha de garantir la convivència al carrer.

Hi ha, a més, una dimensió que no podem tractar com una nota a peu de pàgina.
La crisi de Ceuta també té cara de dona. I, sobretot, cara de nena.
Entre els prop de 1.500 menors migrants identificats, al voltant de 700 són nenes. Gairebé la meitat. Set-centes nenes.
Imaginem que arribessin de cop al Prat set-centes nenes i adolescents soles, moltes sense cap adult de referència, sense xarxa familiar i després d’un trajecte que les pot haver exposades a tota mena de violències.
On dormirien aquella nit? Qui les protegiria? Qui detectaria possibles situacions de tracta, explotació sexual o violència masclista?
Aquesta no és només una pregunta migratòria. És també una pregunta feminista. La vulnerabilitat no és igual per a tothom. Una adolescent sola en una situació de massificació i desprotecció està especialment exposada a abusos i agressions. Les dades d’agressions sexuals registrades des de l’inici de la crisi obliguen a mirar aquesta realitat sense excuses. Una política migratòria que no incorpori la perspectiva feminista és una política incompleta.

El debat polític, en canvi, queda massa sovint atrapat en el mateix fang: qui acull els menors, qui paga, qui té la competència, qui desgasta més l’altre govern i qui aconsegueix el titular més dur. I així convertim persones en expedients.
Europa no té vint-i-set fronteres exteriors. En té una. Quan aquesta frontera es desborda a Ceuta, la resposta ha de ser compartida. Com ho seria si demà una emergència d’aquesta magnitud es produís al Prat.
La solidaritat territorial no és bonisme. És governar.
I també és municipalisme: entendre que quan un territori no pot més, la resta d’administracions no poden limitar-se a mirar, assenyalar o discutir de qui és la competència. Han de compartir recursos, responsabilitats i solucions.
Això no significa renunciar al control de fronteres, ni deixar d’exigir responsabilitats al Marroc, ni evitar investigar què va passar el 30 de juliol; humanitat no significa ingenuïtat, però seguretat tampoc pot significar deshumanització.
És compatible defensar una política migratòria ordenada i afirmar, al mateix temps, que un infant és un infant abans que un expedient d’estrangeria.

Des de la distància és fàcil convertir Ceuta en un camp de batalla política.
És fàcil parlar de mà dura quan no has de trobar mil llits aquella nit. És fàcil negar-se a acollir menors quan no els tens dormint en instal·lacions improvisades al teu municipi.
El municipalisme ens ensenya exactament el contrari: governar és fer-se càrrec de la realitat i entendre que darrere de cada gran debat ideològic hi ha problemes molt concrets que algú haurà de resoldre dilluns al matí.
Per això Ceuta necessita recursos, professionals, trasllats, solidaritat entre territoris i una resposta europea molt més decidida. Però sobretot necessita que entenguem què tenim davant.
Això és una crisi humanitària. No és una lluita de poder entre governs. No és una competició per veure qui troba abans un culpable. No és una disputa entre territoris. I, encara menys, és un examen per decidir qui és més o menys espanyol en funció de quants menors està disposat a acollir o no.
Davant d’una crisi humanitària, la primera obligació de la política no és buscar enemics, és donar respostes.

Imaginem, només per un moment, que demà 72.000 persones travessen els límits del Prat de Llobregat. Imaginem els nostres carrers, els nostres pavellons, els nostres serveis socials i set-centes nenes soles preguntant on dormiran aquella nit.
I aleshores preguntem-nos què esperaríem de la resta del país.
Probablement no buscaríem discursos.
Buscaríem ajuda.
Perquè quan 72.000 persones arriben a una ciutat de 83.000 habitants, la pregunta no pot ser de qui és la culpa.
La pregunta és què farem, entre totes i tots, per resoldre-ho.

Lluís Mijoler, diputat dels Comuns al Parlament de Catalunya i exalcalde del Prat de Llobregat.