​Ignasi Ribas i Mas, l’últim propietari de la històrica cansaladeria de Ferran Puig, 2, recorda història familiar, comercial i compromís polític i ciutadà.

Hi ha establiments que són molt més que un negoci. Formen part de la vida quotidiana d’un poble, de les seves relacions personals i de la memòria.

Cal Cinto, la cansaladeria i xarcuteria de la família Ribas, situada al número 2 del carrer de Ferran Puig, va ser durant dècades un d’aquests establiments de referència del Prat. Darrere el taulell, a l’obrador i en la preparació dels productes de la matança, hi havia una família dedicada a un ofici que exigia esforç, coneixement i molta vocació.

Però la història d’Ignasi Ribas i Mas, l’últim propietari de Cal Cinto, va molt més enllà de l’activitat comercial. La seva trajectòria també està vinculada a l’agricultura, als primers anys de la democràcia municipal, a la política pratenca.

Avui, des de Lleida, on resideix amb la seva família, continua mantenint el vincle amb el Prat: conserva l’empadronament, hi vota i, sobretot, hi conserva els amics i els records.

Conversem amb ell per recuperar una història personal que és també una petita part de la història col·lectiva del Prat.

​Quan comença el negoci?

—La cansaladeria i xarcuteria la va fundar el meu avi Cinto i va ser l’any 1946 quan el meu pare es va fer càrrec del negoci, fins a la meva incorporació l’any 1960.

Els meus pares compaginaven el negoci amb les activitats del conreu de set mujades de terra arrendades a la família Bertrand i Serra, i tres mujades de la finca de Can Farrés de la tieta Lola, que n’era la usufructuària.

Quan tenia vuit anys, ja anava amb el meu pare a vendre melons al Born de Barcelona, i amb setze anys ja hi anava sol a vendre’n, tenint en compte que sortíem del Prat amb un autobús a les quatre de la matinada. Quan acabava les vendes, al voltant de les vuit, recollia la cartera i me n’anava a La Salle Condal, on estudiava el Peritatge Mercantil.

Quan anava cap al col·legi, passava per davant de diversos consolats, entre ells el britànic i l’americà, i sempre em van cridar l’atenció aquelles fotografies dels seus països. Per això, a l’aparador de la meva botiga sempre hi col·locava aquelles fotografies tan interessants d’Anglaterra i dels Estats Units

En els meus temps de catequista també projectava pel·lícules d’Anglaterra i dels Estats Units.

Més endavant em vaig fer càrrec del negoci, em vaig casar amb la Ma Àngels i vam continuar la tradició cinquanta anys més.

En aquells anys mataven els porcs a l’escorxador del Prat i nosaltres els esquarteràvem i elaboràvem la matança. Vam aconseguir fer les millors botifarres blanques i altres productes de la matança.

​Era dur, aquest treball?

—Bé, ho fèiem perquè ens agradava. Jo em llevava entre les tres i les quatre de la matinada. Quan ens vam casar amb la Ma Àngels, matàvem nou porcs totes les setmanes i, més endavant, en matàvem entre divuit i vint-i-un. I tot ho veníem a la botiga.

​És a dir, teníeu una clientela molt fidel a tots els productes.

—Perquè, a més, fèiem molts plats preparats que eren molt ben rebuts per la meva clientela. Sobretot, per a aquelles mares que cuinaven per als seus fills i així s’estalviaven la feina de cuinar.

Teníem clients de l’aeroport, clients de l’Hospitalet i, com és natural, clients del Prat. Hi va haver un moment en què nombroses famílies se’n van anar a viure fora del Prat i continuaven venint al Prat a comprar els meus productes.

​Ho fèieu entre tota la família?

—Teníem més col·laboradors que ens ajudaven a casa. Vam arribar a tenir onze empleats entre l’obrador i la botiga, sobretot quan vam inaugurar el nou establiment.

​Per què vau canviar la botiga?

—Necessitàvem renovar les instal·lacions i, per fer-ho, la meva esposa, els meus dos fills i jo vam emprendre un viatge a Àustria per observar com funcionava en aquell país l’activitat comercial de la xarcuteria.

​Però vostè, a més, tenia a la botiga altres productes d’importació que no tenien res a veure amb la xarcuteria.

—Vam voler posar la botiga a l’altura de les millors xarcuteries de Catalunya.

Per això, durant un temps vam importar productes de Dinamarca, Suïssa, Anglaterra, Alemanya, Itàlia i Irlanda. Això, tot i que no era rendible, donava prestigi al negoci.

​Les grans superfícies d’Alimentació van perjudicar els negocis familiars com el seu?

—Sí, i molt.

En un moment donat, se’m va plantejar la possibilitat d’anar al Parlament de Catalunya. La meva esposa em va plantejar la necessitat de tancar el negoci o dedicar-me a la política. Perquè teníem dos fills molt joves i calia alimentar-los i formar-los.

Hi va haver un temps que a casa meva semblava que hi hagués el Parlament del Prat. Rebia moltes visites de ciutadans que venien a fer consultes, i jo sempre atenia tant el negoci com els amics i companys per a qualsevol consulta.

​Decidiu tancar el negoci i anar-vos-en a Lleida.

—En realitat, vam aprofitar la nostra jubilació i vam trobar a Lleida un refugi perfecte en una finca que teníem des de feia uns anys. Si els meus fills haguessin continuat el negoci, possiblement no l’hauríem tancat.

​S’inicia en política en les primeres eleccions democràtiques de la Transició.

—A mi la política ja em ve de quan el meu pare va ser regidor de l’Ajuntament del Prat l’any 1932.

Durant la Transició vaig ser delegat de CDC a al Prat de Llobregat i, l’any 1977, ens vam presentar a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura. Vaig ser el primer militant de CDC i el segon va esser el Jordi Ribas i Martí.
Vaig ser elegit tinent d’alcalde de Cultura i Tercera Edat en un consistori on ens vam repartir els càrrecs d’una manera democràtica.

El PSUC va tenir deu regidors, el PSC deu regidors i CDC tres. Va ser elegit alcalde Antonio Martín. Els acords per repartir els càrrecs es van fer al local de Convergència.

—Després d’aquell consistori, mai més no es va aconseguir una entesa entre les forces polítiques i, llevat dels comunistes i els socialistes, la resta de formacions van passar a l’oposició fins als nostres dies.

​En aquells anys vostè va ser una persona clau perquè alguns ciutadans del Prat formessin part de la primera promoció dels Mossos d’Esquadra.

—Sí, vaig aconsellar a alguns joves del Prat que s’hi apuntessin i ingressessin al cos de Mossos d’Esquadra, que tot just s’acabava de crear.

​També va tramitar expedients de jubilació perquè poguessin cobrar una pensió.

—Em vaig interessar molt perquè els ciutadans en situació precària i els jubilats cobressin determinades prestacions, que es van tramitar amb eficàcia.

Em van denegar alguns expedients per manca de cotització.

Com que tenia accés directe al president Jordi Pujol, en algunes ocasions, tractant-ho amb ell, aconseguia que aquestes persones necessitades cobressin una pensió.

​Ha tingut molta influència a Convergència Democràtica de Catalunya.

—Sempre he intentat ajudar els ciutadans necessitats i avui encara visito regularment el president Jordi Pujol, amb qui m’uneix una gran amistat.

​Arriba un moment en què vostès, una família originària del Prat, viuen a més de cent quilòmetres de la ciutat i, en canvi, continuen venint-hi periòdicament i conservant-ne les arrels.

—Jo continuo empadronat al municipi del Prat i voto a les eleccions a la meva ciutat. Tinc molts amics i els continuaré conservant.

​Alguna anècdota?

—Sí. Ens vam casar el dia 11 de setembre de 1964, és a dir, 250 anys després del fet històric de l’11 de setembre. Ens vam casar al Prat amb el rector, mossèn Josep, i, complint una promesa, vam anar a peu fins a Montserrat.

He organitzat moltes caminades a peu des del Prat fins a Montserrat. Un any vam ser gairebé 300 ciutadans del Prat i sempre he tingut molta devoció per la Moreneta.

El doctor Juan Soler, quan venia a casa meva, sempre tenia un pot d’ametlles torrades exclusivament per a ell. Sempre obria la cambra frigorífica i, si li agradava alguna botifarra, la hi embolicàvem i se l’enduia.

​Vostè era de la joventut molt propera a la parròquia i això li va facilitar tenir grans amics de diferents pensaments.

—Sí, i ja vaig començar a freqüentar tertúlies polítiques i a relacionar-me amb tendències antifranquistes.

Més endavant em vaig afiliar a Convergència.

​Va ser Jordi Pujol qui li va demanar que militès al seu partit?

—Va ser Jordi Pujol qui em va demanar que militès al seu partit, en una reunió damunt de Banca Catalana que va durar més de tres hores. Van ser moments difícils, en què l’acusaven de capitalista, però en aquell despatx s’havia reunit amb personatges que després el van perjudicar i va acabar a la presó.

En aquells temps, Pujol tenia molta relació amb Duran i Farrell, que va ser qui va portar a Catalunya el gas natural.

​Bé, i ara com veu l’estat de la política?

—Bastant preocupant. Hi falta diàleg i comprensió entre les persones i els partits, i, en general, hi ha apatia entre la gent jove.

Potser hi influeix la manca d’ideals entre la gent jove. Es nota que últimament el moviment escolta de Baden-Powell no ha arrelat entre els nois i les noies.

​Ara, als seus 87 anys, què li fa més il·lusió?

—Viure amb tranquil·litat, procurar no tenir enemics i recordar els anys de joventut, juntament amb els meus familiars, i relacionar-me amb els amics del Prat que, afortunadament, encara conservo.

​Gràcies Ignasi!!

La història d’Ignasi Ribas ens permet recórrer gairebé un segle de transformacions del Prat. Des de la cansaladeria familiar i els camps de conreu fins als primers ajuntaments democràtics, passant per les relacions de veïnatge, l’associacionisme i la vida política.

Cal Cinto va ser molt més que un establiments comercial. Va ser un espai de treball, de trobada i de confiança, on la qualitat dels productes i el tracte personal construïen relacions que sovint duraven tota una vida.

La seva trajectòria ens parla d’una generació que va contribuir a fer ciutat des de la feina quotidiana, des del compromís amb les persones i des de la participació en la vida col·lectiva.
Avui, malgrat la distància, Ignasi continua sentint-se del Prat.

Potser aquesta és la millor manera de resumir la seva història: hi ha negocis que tanquen, oficis que desapareixen i generacions que se’n van, però hi ha vincles amb una ciutat que no s’acaben mai.

Perquè, al capdavall, les arrels no depenen del lloc on vivim, sinó del lloc on continuem sentint-nos a casa. (Juan Miñarro /Felip Neri Gordi)