OPINIÓ. Una part de l’esquerra ha desenfocat els autèntics problemes de la societat, el canvi climàtic n’es un exemple, i això tindrà un alt cost en termes històrics.

La història sovint és un mirall que reflecteix els reptes i contradiccions de la humanitat. Un dels exemples més il·lustratius és el Problema de les fems de cavall a 1894, un cas que avui pot semblar anecdòtic, però que posa en perspectiva com els models de transport i desenvolupament urbà han tingut impactes devastadors en el medi ambient i la salut pública. A finals del segle XIX, les grans ciutats, com Nova York, estaven literalment enterrades en fems: els seus 150.000 cavalls generaven més de 3 milions de lliures de fems diàries, convertint les ciutats en autèntics estercolers a cel obert.

Aquest caos sanitari va actuar com a catalitzador per al desenvolupament dels vehicles motoritzats. No per ideals, sinó com una necessitat davant la crisi insostenible. Ara bé, el salt tecnològic que semblava la solució ha desembocat en altres problemàtiques, com el canvi climàtic. El que sorprèn, però, és la manera com aquest tema s’ha abordat: una solució des de baix que fa pagar les conseqüències als més febles, mentre les estructures de poder i les grans indústries romanen intocables.

La hipocresia de la lluita contra el canvi climàtic

A El Prat de Llobregat, ens trobem envoltats d’un port, un aeroport i indústria química, fonts d’emissions contaminants de gran escala. Però en lloc d’assenyalar aquestes infraestructures, l’atenció de certes polítiques ecologistes —liderades per l’anomenada esquerra woke o, més encertadament, esquerra papanates— recau en els vehicles privats dels ciutadans. Cotxes, motos i furgonetes, eines fonamentals per a la vida quotidiana de treballadors i famílies, són etiquetats com els principals culpables del canvi climàtic.

És una actitud covarda. És més fàcil restringir l’ús del cotxe d’un treballador que desafiar els gegants empresarials o reestructurar infraestructures com els ports o aeroports. Aquesta política, mal disfressada d’ecologisme, és una ofensiva directa contra les classes populars. Històricament, la mobilitat ha estat un luxe dels poderosos: al segle XIX, els rics podien pagar perquè un » escombriaire de cruilles» els netegés el pas; avui, els qui tenen diners poden optar per vehicles elèctrics i peatges sense preocupar-se pel cost. I els que no? Es queden en un racó, pagant amb temps, diners i qualitat de vida.

Una esquerra desconnectada dels seus valors

Tradicionalment, l’esquerra havia estat la veu dels treballadors, la defensora de la salut pública, les pensions, la igualtat i els drets laborals. Però, avui dia, aquest discurs ha estat abandonat per abraçar una agenda que, tot i tenir punts importants, prioritza interessos de minories sense connectar-los amb les necessitats reals de la majoria. Aquest buit és el que explica el creixement de l’extrema dreta en zones obreres. Partits com Vox o el Front Nacional recullen les reivindicacions bàsiques que l’esquerra ha deixat caure al seu discurs públic : el dret a una vida digna, la seguretat i el suport a les famílies treballadores.

És alarmant que part de l’esquerra actual basi el seu discurs en polítiques simbòliques que no aborden els problemes estructurals. Això no només és una traïció als seus principis fundacionals, sinó que també és un regal per a les forces que sempre han estat contràries als interessos del poble treballador.

Una lliçó de la història

Tornant al segle XIX, el caos del fem de cavall es va resoldre no perquè les masses fossin sacrificades, sinó perquè es va invertir en innovació i en solucions estructurals. La lliçó aquí és clara: els grans problemes ambientals i socials no es poden resoldre fent pagar els de sempre, sinó atacant les arrels del problema.

El canvi climàtic és real i cal abordar-lo amb serietat, però no a costa d’estrangular les classes populars. És imprescindible una mirada valenta que qüestioni les indústries contaminants, replantegi el model de desenvolupament urbà i inverteixi en alternatives sostenibles que siguin accessibles per a tothom.

En un món ple de fems literal i figuratiu, és urgent que recuperem el sentit comú i la justícia social com a eixos centrals de la política. És hora de deixar de ser una esquerra papanates i tornar a ser l’esquerra del poble. (JAC).