Una xerrada plena de memòria viva al Cèntric.

La Sala d’Actes del Cèntric Espai Cultural va acollir, ahir 19 de març , una sessió que va ressonar amb una emoció continguda però palpable. En el marc de l’exposició La dictadura quotidiana. Viure sota el franquisme, dos pratencs que van plantar cara al règim van compartir records, anècdotes i la duresa —i també la determinació— de la lluita clandestina.

Testimonis d’una oposició que es teixia en silenci

Els protagonistes de la xerrada van ser Josep Pérez Moya, militant del PSUC, i Joan Camps, que va militar a l’esquerra independentista del PSAN. Tots dos han estat regidors a l’Ajuntament del Prat: Camps per ERC, i Pérez Moya primer pel PSUC i més endavant també per ICV, formant part aquest últim de l’equip de govern.

La sessió, moderada pel periodista Víctor Asensio (Prat Comunicació), va anar desgranant com, en plena dictadura, les forces polítiques i sindicals s’organitzaven per resistir. No hi havia manuals ni garanties, només coratge i una voluntat tossuda de defensar les llibertats que el règim negava.

Tant Pérez Moya com Camps van coincidir en un punt que van remarcar amb un somriure mig nostàlgic: era la joventut qui més empenyia. Aquella energia, sovint temerària, era el motor que mantenia viva l’oposició.

La força de la joventut i la creativitat per esquivar la repressió

Van explicar anècdotes que avui poden semblar gairebé de novel·la: noms en clau, trobades improvisades i reunions organitzades amb una habilitat gairebé artesanal per esquivar la vigilància de les forces franquistes. Tot plegat formava part d’un engranatge fràgil però persistent, que permetia mantenir viva la flama de la dissidència.

També van recordar que la manca absoluta de llibertats no només els indignava, sinó que els empenyia a actuar. “No podíem quedar-nos de braços plegats”, van coincidir.

Dues organitzacions, un mateix objectiu

Els dos ponents representaven els que van descriure com els dos únics partits que, al Prat, van plantar cara al franquisme:

• el PSUC, on militava Pérez Moya, que actuava com la força majoritària,
• i el PSAN, on militava Camps, més petit però molt actiu i compromès.

Malgrat les diferències d’estratègia o pes polític, tots dos van remarcar que compartien un objectiu comú: fer trontollar un règim que semblava inamovible.