El proper 27 de gener es presenta al local d’Amics del Prat Els béns comuns, de Pau Rodríguez Cabanach, és un llibre d’història de la ciutat que neix després de fer una radiografia de molts arxius històrics del Prat. Desde El Prat al día hem volgut mantenir una entrevista amb l’autor.

—Pau, com neix aquest llibre?

Aquest llibre neix del projecte Comunalitats Urbanes 2024-2026, que impulsa el Departament d’Economia Social de la Generalitat i del qual han participat entitats pratenques com ara la Comunalitat Benviure i Amics d’El Prat. El llibre pretén posar una lupa històrica al concepte que defensa aquest projecte: els béns comuns.

El bé comú és un element que neix de la necessitat col·lectiva. És un recurs gestionat per una comunitat de forma democràtica. La meva feina ha estat cercar en la nostra història aquests béns comuns. Per no caure en la generalització, per aquesta recerca he posat la lupa en tres temàtiques concretes: el treball, la política i l’urbanisme/habitatge. Són tres capítols que demostren com de canviant és la història i les diferents respostes que s’han donat al Prat històricament a aquestes disjuntives.

Aquesta recerca no s’escau a la que estem acostumats historiadors i historiadores. Hem decidit obrir la recerca a tota la ciutadania i celebrar diferents conferències al llarg del projecte. En aquestes conferències exposava els resultats del moment i el públic intervenia esdevenint protagonista. No ha estat un brindis al sol, ja que aquestes intervencions estan recollides al llibre i han ajudat a interioritzar el concepte de béns comuns i demostrar que la participació ciutadana enriqueix sempre. Permet-me que agraeixi de tot cor l’assistència, interès i participació d’aquestes persones que s’han apropat a les conferències.

—Des de quin any tenim notícies del Delta?

El delta neix a redòs dels sediments del riu Llobregat, i com qualsevol delta la seva forma varia. Fa uns 4.500 anys que es va formar l’actual delta, però trobem deltes anteriors sota els nostres peus que es remunten a 18.000 anys enrere. El riu també era canviant, ja que el seu recorregut actual és una obra artificial. El poblament estable del delta és més difícil de datar. Aquest llibre comença al segle X, quan trobem documents que certifiquen poblament estable a la nostra contrada.

—L’arribada de la barca: quin any?

El mateix riu que va formar el delta és el mateix que provoca un aïllament de les petites comunitats que l’habitaven. Tan bon punt com es va estabilitzar el curs final del riu al segle XIII, trobem referències a barques de passatge. El 1234 és la primera referència d’una barca, propietat de Barcelona i que creuava l’Illa de Banyols. El mateix 1234 la propietat i arrendament de la barca passa a autoritats locals, un fet significatiu en l’autogovern del futur Prat. El manteniment i propietat de la barca era costós i insegur, ja que les riuades feien desaparèixer sovint aquesta infraestructura. El 1873 desapareix la barca davant la construcció del primer pont.

—El Pont dels Carros

El Pont dels Carros va ser el nom popular que va rebre el pont promogut per l’industrial Ferran Puig el 1873. Puig és l’exemple evident d’un terratinent capitalista que va participar en la revolució industrial del país i que va invertir capital en l’agricultura pratenca i les seves comunicacions. Un carrer neuràlgic del Prat porta el seu nom. El pont suposà tota una novetat en la connexió amb Barcelona i un pas important en l’aïllament endèmic que patia el Prat, així com en l’exportació del gènere agrícola. El 1881 arribava el ferrocarril al Prat, un altre pas de gegant en aquest sentit. El 1939 el pont va ser volat per retardar l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona.

—El primer mestre: quan arriba al Prat?

Malgrat pugui semblar anecdòtic, la data de 1724 revoluciona la manera d’entendre la gestió d’una petita comunitat com la pratenca, aleshores d’uns 500 habitants. L’Ajuntament dedica recursos públics a la contractació d’un mestre. De facto, s’estava consolidant el primer funcionari públic del Prat, ja que exercirà de secretari municipal i tindrà una retribució econòmica. Ens trobem davant una professionalització de la res pública i una aposta per la gestió local de les necessitats d’una petita comunitat.

—L’ermita de Sant Pau: se sap on estava ubicada?

Probablement l’ermita de Sant Pau és el Sant Grial de l’arqueologia pratenca. Abans de la independència parroquial, la població pratenca depenia de dues parròquies: Santa Eulàlia de Provençana, amb l’ermita de Bellvitge de referència; i Sant Boi, amb l’ermita de Sant Pau. Les primeres referències documentals que tenim d’una capella dedicada a Sant Pau són de 1371, però tenim referències al topònim de Sant Pau des del segle XII. Al segle XVI es construeix la parròquia i l’ermita s’abandona, fins al punt que actualment desconeixem on s’ubicava. Tot apunta al lloc conegut com Camp de Sant Pau, ubicat prop de l’actual pàrquing de Tradisa. Curiosament, prop d’allà, a Cal Marc de l’Ixo, es guardava la talla romànica de Sant Pau, avui propietat de la parròquia. Un estudi arqueològic en profunditat podria donar-nos respostes a aquest interrogant.

—Inici del nucli urbà

La historiografia ha partit de les tesis del Dr. Jaume Codina en considerar la plaça de la Vila com l’embrió del nucli urbà. Per Codina, l’establiment de la carnisseria del Mas Gual l’any 1418 en una cruïlla de camins suposa la primera pedra de la futura plaça. La capitalitat d’aquesta cruïlla provocarà que un segle després l’església parroquial es construeixi en aquest punt, i pocs anys després s’instal·li un hostal a prop, ubicació que ocuparà la futura Casa de la Vila. Les cases estables i la conseqüent formació de carrers encara trigarà a consolidar-se fins al segle XVIII. El Prat era un poble de masies disperses pel delta.

—Les masies més antigues

Precisament, si parlem de masies escampades pel territori cal mencionar dos casos. Per una banda, Can Monés, una masia amb una estructura datada del segle XVIII, quan era un hostal, però amb elements arqueològics anteriors. Can Monés representa, a través del seu pou i el seu hostal, l’aïllament d’una masia deltaica. Per una altra banda hi ha Cal Monjo, una masia que data del segle XV, tal com resa una inscripció de la seva façana: Iusephvs Rumeus. Me fecit. 1670. Ubicada a la Ribera, es tracta de la masia més antiga del Prat encara dempeus. Les dues cases estan en un estat deplorable i són un bon resum de l’estat del nostre patrimoni històric: deixadesa i oblit.

—Les colònies i el raval

Es tracta d’un element tractat al capítol d’urbanisme d’aquest llibre, ja que resumeix la gran varietat de tipologies habitacionals que han existit al Prat. En un període en què emergia un Prat urbà als segles XVIII i XIX, diferents iniciatives construeixen nuclis importants al marge d’aquesta estructura. És el cas de la Colònia Casanovas, que combinà l’espai de treball amb l’espai de residència; o el cas dels ravals com ara el de les Cases d’en Janet, que concentra famílies jornaleres en cases homogènies dependents d’una família pagesa concreta.

—La Barceloneta?

Un altre cas interessant i que demostra un sentiment de pertinença a un barri, un fenomen poc habitual al Prat. El seu naixement als afores del nucli urbà va fomentar aquest sentiment, però l’amenaça constant d’AENA va incentivar un profund associacionisme veïnal que va incrementar la identificació vers el barri. En els debats que hem realitzat en aquest cicle de conferències a redòs del llibre, la Barceloneta ha estat un tema recurrent.

—Sant Cosme?

Un barri amb un context diferent al de la Barceloneta. Neix com una resposta al barraquisme que caracteritzà Barcelona i la seva rodalia als anys 50 i 60. La precarietat i la marginalitat dels seus habitants ha provocat escenaris tristos com ara l’estigmatització i la droga, però també s’han vist interessants escenaris de lluites obreres i associaq quecionisme veïnal. Un ús polític intencionat ha contaminat sempre Sant Cosme i els seus habitants, fins i tot avui. Per aquest motiu, des de la historiografia hem de reivindicar un estudi profund de la història del barri, sense ingerències polítiques ni prejudicis.

—I per últim: cap on anem?

Crec que el repte d’aquest llibre no és tant el contingut de les seves pàgines sinó el mètode que planteja. No és habitual realitzar una investigació històrica sobre un concepte actual com el de bé comú, comptar amb la participació dels veïns i veïnes i interconnectar entitats i administracions. Són tres punts que han convertit el repte inicial en un mètode aplicable a qualsevol altre municipi. El Prat ha estat un experiment on hem aplicat una plantilla i una pregunta: la història ens ajuda a entendre els problemes del present i projectar solucions de futur?

Tenim la idea errònia del Prat com a poble sense història. És un mantra que hem d’anar combatent cada dia si realment volem identificar-nos com a pratencs i pratenques o, per contra, volem adoptar el concepte de ciutat-dormitori. Faríem trampes si afirmem que la història interessa a la majoria de la població. No obstant això, sí podem fer la història atractiva si fem la població partícip d’ella. Tenir un museu de la ciutat, fomentar la investigació, atrevir-se amb nous formats com ara la digitalització o no destruir sistemàticament el nostre patrimoni arquitectònic són quatre exemples ideals que es complirien si la classe política local hi cregués. La feina dels historiadors i historiadores del Prat és treballar per aquests objectius.