Un antic ritual de pesca, celebrat entre canyissars i amistats, va convertir durant dècades l’Estany de la Ricarda en un escenari únic on natura, tradició i vida pagesa es trobaven. La “trucada d’anguiles”, avui ja extingida, continua viva en la memòria d’un Prat que lluita per preservar els seus espais més fràgils.

L’Estany de la Ricarda, amenaçat per l’ampliació de la tercera pista de l’aeroport, podria desaparèixer i deixar de ser el punt de descans de les aus migratòries. Però també ha estat, i és encara, un espai idíl·lic per a la pesca de carpes, llisses, llobarros i, sobretot, anguiles.

Per això els propietaris de la finca, els Bertrand i Serra, concedien un dia del mes de juliol llicència per pescar anguiles als pagesos arrendataris de les seves terres.

A aquest art de pesca se li deia “trucada d’anguiles”.Consistia a formar una quadrilla que, caminant pel fons de l’estany, espantava les anguiles i les dirigia cap a la vora plena de canyissars, on les esperava una altra quadrilla amb una xarxa per capturar-les.

A aquesta xarxa també se li deia “rall”.Organitzava aquesta festa el conegut i popular veterinari Pau Vila, que a més era l’administrador de la finca; el pagès Benet Llopis feia de capatàs, i Lluís Martínez conduïa la barca tot passejant algun convidat il·lustre. La resta eren pagesos, amics i un servidor, que hi era per donar fe de l’esdeveniment.

Ramon Farreres, cap de la brigada municipal i entrenador de la Peña Miró Sans, preparava una paella on hi havia més marisc que grans d’arròs. Francisco Ortiz, el nen de Santa Magdalena de Pulpis que va ser torero per un dia en una corrida, cuinava anguiles a l’“all i pebre” a l’estil valencià.

Al final de la jornada es capturaven anguiles per repartir i vendre. Un any que va venir el catedràtic de periodisme Jaume Guillamet, es va endur una bossa d’anguiles que va degustar amb els seus amics barcelonins, molts dels quals desconeixien que al Prat es pescaven anguiles.

S’arribaven a capturar entre 30 i 40 quilos d’anguiles de mida respectable. Al final, però, eren pocs els que se les enduien a casa per cuinar-les: calia treure’n la pell, i això era complicat, i d’altra banda gairebé ningú sabia preparar-les.

Avui, la meitat d’aquella quadrilla de pagesos i amics ja no hi són, però la “trucada d’anguiles” sempre serà un record per a les generacions futures del que va ser el Prat del segle XX.Com a colofó d’aquest record, si finalment desapareix aquest estany sota la tercera pista de l’aeroport, serà una mostra més de la pèrdua dels nostres espais naturals, a més de perdre una pineda de les més ben conservades del litoral català.(Juan Miñarro).