De vegades escoltem que la nostra és una ciutat sense o amb molt poca història. El cert es que El Prat té un gran patrimoni agrícola, industrial i sobretot humà. El que probablement sí que es veritat es que és prou desconegut. En Joan Marcé, posa fill a l’agulla i en aquest article ens desvetlla una part de la intrahistòria de la Xemeneia d’una factòria que ha estat cabdal per a entendre El Prat Modern. La Seda de Barcelona.

La construcció de les xemeneies de La Seda de Barcelona i de La Papelera Española va ser imprescindible per poder expulsar els incremats del carbó mineral que necessitava la respectiva sala de calderes de cadascuna de les fàbriques per tal d’obtenir vapor d’aigua per als seus processos. Els fums que sortien de les xemeneies, denominats plomalls, eren contaminants perquè, majoritàriament, contenien restes de derivats de sofre i altres impureses incombustibles.

Com que aleshores el carbó que s’utilitzava com a combustible era espanyol, amb molt alt contingut de sofre, les xemeneies havien de ser altes per poder expulsar el plomall i dispersar-lo en el medi ambient.

La xemeneia de La Seda va tenir utilitat fins que es va substituir el carbó pel gas natural, construint-se llavors, l’any 1987, una central tèrmica d’energia amb una turbina de gas d’11,5 MW de potència, destinada a servir els processos de producció de les plantes de raió, de polièster i de fibres acríliques, pel que feia a vapor i electricitat.

En la fotografia d’aproximadament l’any 1930, s’hi veu una vista aèria de La Seda de Barcelona, l’edifici de l’estació i l’antiga església, que va ser destruïda durant la Guerra Civil Espanyola. Des de les terrasses de l’estació es podien veure bé les pistes de l’aeroport.

A partir del canvi de combustible de carbó a gas natural, la pudor característica d’ous podrits de l’àcid sulfhídric a l’ambient del Prat va desaparèixer. Jo vivia llavors en el segon pis de l’edifici de l’estació de ferrocarril del poble des que vaig néixer l’any 1926.

.

Des de les terrasses de l’estació es podien veure bé les pistes de l’aeroport.Vaig veure créixer la construcció de la xemeneia de La Seda fins que va assolir l’alçada de 73 m.

La de La Papelera Española no va ser tan alta i va arribar fins als 58 m.

Per raons de seguretat aèria, a causa de la proximitat de l’aeroport, ambdues xemeneies estaven senyalitzades a la nit amb llums de color vermell.

Enguany, de la xemeneia de La Seda només en resten drets 16 m, com a record i relíquia d’un passat ja llunyà, junt amb dos pollancres que s’hi van plantar el maig de 1950, amb motiu de la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la fundació de l’empresa al Prat.

En aquells anys, a la fàbrica de raió de Burgos hi va haver dos morts per inhalació alta d’àcid sulfhídric, una circumstància que va induir La Seda de Barcelona a realitzar un estudi seriós sobre el plomall procedent de la seva xemeneia, que s’estenia pel damunt del poble del Prat.

En aquest estudi hi va participar la Facultat de Medicina de Barcelona.Durant les nits, el plomall es diluïa per tota l’extensió del Delta del Llobregat, però de dia el vent feia que el contingut d’àcid sulfhídric en l’aire del Prat fos més elevat.

Malgrat això, tot i ser tan forta i desagradable l’olor d’ous podrits característica d’aquest gas, de les dades obtingudes en els deu punts de control de l’aire estudiats en diferents llocs del poble es va concloure que el contingut d’àcid sulfhídric no afectava la població i que no representava cap perill per a la seva salut, malgrat que la seva pudor fos molt perceptible per les persones.

Com a anècdota curiosa, el punt on la contaminació detectada va donar un valor més elevat va ser el despatx de l’alcalde a la Casa de la Vila.(Joan Marcé Miracle).