Opinió

El passat diumenge a la tarda, un altre nom anònim es va sumar a la trista llista de persones sense llar que perden la vida en l’oblit. Un home d’uns 50-60 anys, que vivia sota la rampa del CAP 17 de setembre del Prat de Llobregat, va ser trobat sense vida al carrer Ampurias, 2. Les autoritats sanitàries van certificar la seva mort al lloc dels fets, traslladant el seu cos a l’Institut Anatòmic Forense per a una autòpsia que, molt probablement, confirmarà que la causa del decés va ser natural.

Aquest home no ha mort només per causes naturals, sinó per què l’hem deixat morir. Morir al carrer, sense ningú al costat, sense un nom que algú recordi, és una mort que hauria de fer-nos reflexionar sobre la dignitat i la justícia social. En una societat on s’atorguen honors oficials a les víctimes de violència masclista i violentes, on es fan minutets de silenci i les banderes onegen a mitja asta per homenatjar-les —com és just i necessari—, resulta inacceptable que una mort com aquesta passi desapercebuda, sense cap reconeixement ni un simple gest de condol per part de les autoritats.

Les persones sense llar són víctimes d’una violència estructural constant, una que sovint no reconeixem o que preferim ignorar. No és cert que es trobin al carrer per elecció. Són el producte de polítiques fallides, de la manca de suport social i de l’estigma que els condemna a una vida d’exclusió i marginació. Drogues, alcohol i malalties mentals no són causes, sinó conseqüències d’una realitat que ningú hauria d’experimentar.

La societat, amb la seva indiferència, perpetua aquesta tragèdia. Els polítics no fan declaracions, els mitjans de comunicació no cobrim aquestes morts amb la mateixa intensitat que d’altres. No hi ha homenatges, no hi ha honors.Aquest home, com tants d’altres, mereixia més. Més atenció en vida i més respecte en la seva mort. Perquè ningú, absolutament ningú, hauria de morir en l’oblit. I menys en una societat que es diu justa i solidària.(JAC).