Fa un any, El Prat de Llobregat va viure un d’aquells moments que, sense fer soroll, marquen un punt d’inflexió. La dimissió de Lluís Mijoler per incorporar-se al Parlament de Catalunya va obrir un relleu inesperat en una ciutat acostumada a governs estables i a lideratges de llarg recorregut. Alba Bou Jordà, fins aleshores una figura discreta però respectada dins del govern municipal, va assumir l’alcaldia en un moment políticament delicat: amb debats oberts sobre residus, mobilitat, habitatge i aeroport, i amb un clima social tensat per decisions que venien “per imperatiu legal”.

Poc més d’un any després, l’alcaldessa repassa un mandat intens, marcat per l’obligació de gestionar canvis que no sempre han estat populars, però també per la voluntat de preservar un model de ciutat que, des de fa dècades, ha fet del municipalisme i de la cohesió social els seus pilars.

UN ANY DE RELLEU I CONTINUÏTAT

Quan Alba Bou va assumir l’alcaldia, el primer que va voler transmetre és que el govern no canviaria de rumb. El relleu, diu, va ser “una reestructuració necessària” després de la marxa de Mijoler, però sense cap voluntat de trencament.

La ciutat, explica, la va rebre amb calidesa. No només pel moment polític, sinó també pel fet simbòlic: era la primera dona a ocupar l’alcaldia del Prat. Un detall que, sense ser central en el seu discurs, sí que reconeix que va generar una resposta emocional positiva entre molts veïns.

Bou parla de Mijoler amb respecte i afecte. El defineix com “una persona valenta”, i insisteix que no hi ha hagut diferències de fons entre la seva manera de governar i la del seu predecessor. La continuïtat, diu, era un mandat clar del seu partit i del conjunt del govern.

EL GOVERN AMB EL PSC: PRAGMATISME I ESTABILITAT

El Prat és un dels pocs municipis grans on El Prat en Comú manté l’alcaldia. La coalició amb el PSC, que alguns observadors van interpretar com un matrimoni de conveniència, és per Bou “el millor que podíem tenir”.

La relació amb els regidors socialistes és, segons explica, de gestió: treballar el dia a dia, resoldre problemes, mantenir l’estabilitat.

En aquest primer any, Bou també ha recuperat figures que havien quedat en segon pla, com Rafael Duarte. El moviment va despertar interpretacions immediates: era un retorn a l’estil de govern de Lluís Tejedor?

Bou no defuig la comparació. Reivindica Tejedor com “pare polític” i com “màxim exponent del municipalisme”. Però deixa clar que no es tracta de mirar enrere, sinó de reforçar un equip que coneix bé la ciutat i que pot aportar experiència en un moment complex.

LA TAXA DE RESIDUS: UNA DECISIÓ IMPOPULAR, PERÒ OBLIGADA

Si hi ha un tema que ha marcat el mandat, és la taxa de residus. Bou no s’hi amaga: “No m’agrada imposar taxes, i menys en un moment com aquest”. Però insisteix que és una mesura imposada per llei, que els ajuntaments no han pogut dissenyar ni modular.

La resposta ciutadana va ser intensa. Manifestacions, queixes, reunions. Bou ho entén: és normal que la gent protesti quan ha de pagar més. Però defensa que el Prat ha aplicat la taxa “de la millor manera possible”.

Els resultats, diu, comencen a veure’s. Segons les dades que aporta, totes les fraccions —excepte el rebuig— han augmentat el volum recollit. L’orgànica, per exemple, ha passat del 30% al 55%.

Això li permet concloure que “la ciutat ho està fent entre bé i molt bé”.

També reconeix errors: l’aplicació de la taxa als comerciants no era correcta i s’està rectificant, tot i que això implica obres en alguns comptadors.

ZONA DE BAIXES EMISSIONS: ENTRE L’OBLIGACIÓ I EL REALISME

La ZBE és un altre dels temes que l’Ajuntament “no s’ha inventat”. Bou ho repeteix amb fermesa: és una obligació legal, i la majoria de ciutadans entenen que hi ha problemes mediambientals greus.

Però també reconeix que per a moltes persones suposa un sacrifici enorme haver de canviar de vehicle. I aquí és on, segons ella, les administracions superiors han fallat: abans d’exigir sacrificis, cal crear alternatives.

La prova és que, arran dels problemes de Renfe, l’Ajuntament va suspendre temporalment l’aplicació de la ZBE. Una decisió que Bou defensa com a acte de responsabilitat.

Assegura que en dues o tres setmanes tornarà a estar operativa. I qualifica les ajudes del govern com a insuficients: no és raonable que s’exigeixi als ajuntaments que assumeixin aquestes ajudes.

Pel que fa al model de mobilitat, Bou parla d’equilibri: entre conductors i vianants, entre espai públic i aparcament. Recorda que el Prat és un dels municipis amb més aparcament públic subterrani, i que a l’abril es preveu informar de la construcció de nous aparcaments.

AEROPORT: EL LÍMIT D’UN TERRITORI QUE JA HA CEDIT MASSA

L’aeroport és, probablement, el tema on Bou es mostra més contundent. Qualifica l’ampliació com “una aberració”.

Defensa el pacte de 1994, però no anar més enllà. I ho argumenta amb una idea que repeteix sovint: “Si ara cedim més territori, qui ens diu que d’aquí a uns anys no en voldran més?”.

El Prat és un municipi que ha perdut superfície de manera continuada al llarg de dècades, i Bou considera que el límit ja s’ha superat. En un moment de regressió del litoral i d’emergència climàtica, diu, no té sentit plantejar una nova ampliació.

Si el projecte tira endavant, l’Ajuntament recorrerà a la Comissió Europea. I lamenta que no hi hagi unanimitat al consistori per oposar-s’hi.

L’alternativa, segons ella, és clara: Girona. “Així funcionen la majoria de ciutats europees”, afirma. I rebutja l’argument que això freni el progrés econòmic de Catalunya.

HABITATGE: ORGULL, URGÈNCIES I LÍMITS

Bou parla d’habitatge amb un punt d’orgull. Recorda que el Prat fa dècades que treballa en polítiques públiques d’habitatge, i que la definició dels ARES ha estat clau per poder construir parc públic.

Assegura que en cinc anys el Prat tindrà “el parc d’habitatge públic més gran de Catalunya”. I que en acabar aquesta legislatura s’hauran lliurat 300 habitatges públics a preus raonables.

Admet, però, que és difícil saber si això ha estabilitzat els preus del mercat privat. No tenen estudis concloents. Però sí que saben que, amb els aparcaments gestionats per Prat Espais, els preus de les places d’aparcament es van estabilitzar.

Reclama més implicació de la Generalitat, que podria construir fins a 776 habitatges als terrenys que té a l’ARE Ronda Sud Aeroport (Entre Sant Cosme i el Parc Nou). I deixa clar que tots els habitatges públics que es fan al Prat són per a gent de la ciutat.

NETEJA I CIVISME: UNA CIUTAT QUE ES VOL CUIDAR

La contracta més cara de l’Ajuntament és la de neteja. I Bou defensa que així ha de ser. Posa en valor la feina de les centenars de persones que hi treballen i explica que han dividit la ciutat en 32 sectors per fer-hi neteges a fons, a més de la neteja ordinària.

També han creat una unitat especial per recollir desbordaments de brossa. Tenen detectats els punts més problemàtics i preveuen mesures específiques.

Bou reconeix que hi ha comportaments incívics, però insisteix que són minoritaris. I demana corresponsabilitat ciutadana.

SEGURETAT: TECNOLOGIA, PERCEPCIÓ I EL CAS DEL PRAT NORD

El Prat és una ciutat segura, diu Bou, si es descompten les dades de l’aeroport. Però la seguretat és un tema que “no es pot deixar de treballar”.

L’Ajuntament està impulsant noves tecnologies: càmeres de vigilància, drons, millora de l’enllumenat, reforç del transport públic. Bou fins i tot voldria fer una prova amb drons per Festa Major.

El punt més delicat és el Prat Nord. Bou admet que els problemes d’aquella zona han estat desatesos. Hi conviuen veïns amb persones que han construït barraques en terrenys privats, generant conflictes de convivència.

L’Ajuntament ha activat seguretat ciutadana, urbanisme, civisme i manteniment per donar una resposta a curt termini. I deixa clar que no s’ha de vincular immigració amb delinqüència: és un error.

El que sí vincula és ocupacions il·legals amb problemes de convivència. Si els terrenys fossin municipals, diu, ja haurien actuat. La propietat ha demanat dues vegades el desallotjament als jutjats, però encara no ha arribat.

BARRIS, EQUIPAMENTS I EL REPTE DE MIRAR A TOT ARREU

Bou rebutja que hi hagi barris desatesos. Però si hagués d’actuar sobre tres zones, tria: Plaça Catalunya i els Estanys, la zona més densament poblada; l’avinguda del Remolar, a banda i banda; i les Palmeres, amb una situació urbanística complicada per l’aeroport.

Pel que fa a equipaments, creu que el Centre Cívic Jardins de la Pau s’ha quedat petit i que el projecte estarà acabat aquest mandat. L’Estruch tindrà una reforma integral i s’ampliarà el camp de futbol. També treballen amb la Generalitat per crear un nou CAP.

Sobre l’accés a la platja, reconeix que li agradaria recuperar el que es feia fa uns anys, però una sentència ho impedeix. I no tenen permís d’AENA per accedir a la platja dels militars.

Cal Monés i Cal Xicomèdia estan pendents d’ús. No són prioritats, però s’hi està treballant.

EL FUTUR POLÍTIC: UNA DECISIÓ QUE ENCARA NO ESTÀ PRESA

Bou admet que li agradaria repetir com a candidata. Però la decisió encara no està presa. Si hagués de decidir avui, diu, sí que es presentaria a les primàries del seu partit, El Prat en Comú.

Ha estat una entrevista llarga de dos hores i malgrat tot no ens ha donat temps a plantejar tots els temes que hi han sobre la taula, si haguessin de fer un resum del que la alcaldessa entén que ha de ser el futur del Prat en poques paraules i que ha anat dibuixant al seu discurs, al llarg de tota l’entrevista seria : una ciutat que mantingui la seva identitat, que no cedeixi més territori, que aposti per l’habitatge públic, que busqui l’equilibri en la mobilitat, que cuidi els seus barris i que afronti els reptes globals sense perdre el sentit de comunitat.