La decisió del Tribunal Suprem d’acceptar el recurs de l’Ajuntament del Prat obre la porta a una doctrina estatal que marcarà fins on poden arribar els municipis a l’hora de restringir l’obertura de locals de joc.

El recurs que pot canviar el mapa del joc presencial.

El Tribunal Suprem ha admès a tràmit el recurs de cassació presentat per l’Ajuntament del Prat de Llobregat després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya anul·lés part del seu planejament urbanístic.

Aquella modificació, aprovada després de la pandèmia, pretenia limitar la implantació de nous salons de joc al municipi.

La decisió del Suprem no és un simple pas procedimental. El que es dirimeix ara és si un ajuntament pot utilitzar l’urbanisme per establir distàncies mínimes o zones d’exclusió, o si aquestes restriccions són competència exclusiva de la Generalitat.

És un debat que fa temps que cou i que, de tant en tant, reapareix amb força. Al Prat, especialment, perquè el municipi no té bingos ni casinos i només compta amb un únic saló de joc, situat al centre comercial Splau, a tocar de Cornellà.

Un xoc de competències que va més enllà del cas del Prat.

El TSJC ja havia tombat mesures similars a Barcelona, considerant que els ajuntaments havien anat massa lluny. Aquells precedents feien pensar que el camí estava pràcticament tancat, però el Suprem ha decidit revisar el cas del Prat i aclarir el marc legal.

La patronal del joc privat, Patrojoc, ha expressat la seva sorpresa. Donaven per fet que la qüestió estava resolta després dels revessos judicials a Barcelona i al mateix Prat. Tot i això, el debat polític i social continua viu. Les dades del Pla Nacional sobre Drogues, que indiquen que un 20,9% dels estudiants de secundària ha jugat presencialment tot i la prohibició, han reforçat la pressió per regular amb més fermesa.

Catalunya ja té límits, però el Suprem decidirà si els municipis poden anar més enllà.

Mentre el Suprem estudia el cas, Catalunya manté una normativa pròpia: distàncies mínimes de 1.000 metres entre salons i bingos, prohibició d’obrir-ne a menys de 100 metres d’escoles i un topall d’autoritzacions que ja està pràcticament complet.

En aquest context, el moviment del Prat no busca substituir la regulació autonòmica, sinó saber si pot complementar-la amb criteris urbanístics propis. És una pregunta que molts municipis es fan, però que fins ara no tenia una resposta clara.

Un precedent que pot marcar la pròxima dècada.

La sentència del Suprem tindrà un impacte que anirà molt més enllà del Prat. Determinarà si els ajuntaments poden blindar els seus carrers a través del planejament urbanístic o si han de limitar-se estrictament al que estableixi la Generalitat.

En definitiva, el cas del Prat pot acabar definint el mapa del joc presencial a les ciutats espanyoles durant els pròxims anys. I, mentre s’espera la resolució, queda la sensació que el municipi ha obert una porta que molts altres estaven mirant de reüll.