OPINIO

​L’excés d’alertes taronja i vermella per evitar responsabilitats polítiques corre el risc d’anestesiar una població que acabaria desoint els avisos quan la amenaça sigui real. Carta del director .

​Resulta del tot comprensible la reacció dels ciutadans quan, per enèsima vegada en pocs mesos, s’aixequen amb escoles tancades, carreteres buides per la recomanació del teletreball i un desplegament extraordinari de serveis d’emergència per a un episodi de pluges que acaba sent, literalment, aigua de brolla. La memòria de la tragèdia de la DANA a València encara crema i és evident que cap responsable públic vol carregar a la seva esquena el pes d’haver actuat tard o amb timidesa. Tanmateix, gestionar l’angoixa col·lectiva a base de prémer el botó d’alarma a la mínima sospita pot acabar provocant un efecte encara més pervers.

​És el vell dilema de la faula de Pere i el llop, adaptat als temps del canvi climàtic i als algorismes de predicció meteorològica. La meteorologia no és una ciència exacta, i la complexitat del nostre litoral fa que un embolcall de núvols descarregui un diluvi en un punt concret o es dissipi a pocs quilòmetres mar endins. El problema no és l’error del model, sinó la traducció política i administrativa d’aquesta incertesa. Quan la resposta institucional davant d’un risc incert és paralitzar sistemàticament la vida quotidiana i econòmica, el missatge d’emergència es devalua.

​Si cada pluja intensa es tracta com un cataclisme imminent, la ciutadania desenvolupa una inevitable fatiga d’alerta. La gent comença a pensar que «mai passa res», relaxa la prudència i torna a les seves rutines desoint les recomanacions. El dia que la predicció encerti de ple i el perill sigui real i devastador, el mecanisme de protecció haurà perdut la seva eina més valuosa: la confiança de la gent.

​Ningu exigeix als serveis meteorològics ni als gestors públics que endevinin el futur amb claredat de vidre, però sí que s’espera un rigor proporcional. La prevenció no pot consistir únicament en l’autoprotecció dels polítics davant la crítica posterior, sinó en una anàlisi de risc fina i rigorosa. Deixar la societat en un estat d’alerta permanent és el camí més directe perquè, quan el llop ens ensenyi les dents de veritat, ningú no s’ho cregui.